Farinelli, il castratto

Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.

Ària Ombra fedele

Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).



El Castrat Antonio Maria Bernacchi

Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.

Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.

Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.

Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.

La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.  

Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.



Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.

Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.

Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.

Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.

Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:

1. Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
2. Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
3. Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.

Coltelli. Instruments per a practicar la castració

En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.

Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.

Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.

El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.

Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753

Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.

Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.

Creus que exagero?



Comprova-ho  amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els  decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!

Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel

Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel

Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel

A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.

Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.

Va pensiero, un símbol per a un poble

Va, pensiero (vola pensament) és una obra coral del tercer acte de l’òpera Nabucco (1842). Aquesta obra va captivar tot Itàlia i fou el primer gran èxit del compositor Italià Giuseppe Verdi.

Giuseppe Verdi (1813-1901)

El cor Va pensiero és el número més conegut d’aquesta òpera. La seva melodia meravellosa, amb un acompanyament orquestral magistral ple de matisos i força expressiva, l’ha convertit en una de les obres més interpretades de la història de la música.


Escolta-la en un impressionant muntatge del Metropolitan Opera House de Nova York:

Aquí tens la partitura per a interpretar-la amb flauta: 

Teatro alla scala de Milà on es va estrenar
 l'òpera Nabucco de Verdi el 1842

L’òpera Nabucco es va estrenar el 9 de març de 1942 al Teatro alla scala de Milà, i el seu èxit fou immediat. Per una banda, el públic va reconèixer la qualitat musical de l'obra, i per l’altra van identificar-se amb els personatges de la història, ja que Itàlia passava per uns moments molt difícils.


En aquell moment, a mitjans del segle XIX, Itàlia estava dividida en nombrosos estats, i alguns territoris del nord es trobaven sota domini austríac. Des de feia anys els Italians desitjaven unificar els seus territoris en un sol estat Italià. Els partidaris del Risorgimento defensaven que la nova Itàlia seria governada per Vittorio Emanuele de Saboya (estat Italià del nord) qui esdevindria rei. Aquests lluitadors van identificar-se amb la història que explica l’òpera Nabucco de Verdi, on el poble jueu és vençut per el rei Nabucodonosor i els expulsa de la seva terra. En el seu exili, els jueus esclavitzats canten a cor el salm Va pensiero en record a la terra perduda a la qual somnien tornar.

Ben aviat, als territoris del nord d’Itàlia (dominats pels austríacs), el públic assistent a l’òpera demanava la repetició del cor Va pensiero, cosa que encenia els ànims de la gent. Finalment el govern austríac ho va prohibir. Això acabà convertint aquesta obra en un símbol per als lluitadors independentistes que l’entonaven pel carrer i després cridaven “Viva VERDI!” que significava “Visca Vittorio Emanuele Re D’Italia”. El Va pensiero es convertí en un cant contra l'opressió estrangera en què vivien. En especial frases com Oh mia patria sì bella e perduta (Patria meva, tan bella i perduda) ressonaven en els cors de molts italians.



Dues escenes del cor Va pensiero de l'òpera Nabucco de Verdi


Aquest cor d'esclaus hebreus és, sens dubte, el número més popular de l'òpera. L'èxit de l'òpera perdura fins avui dia. És gravada i presentada en els teatres d'òpera amb una certa freqüència. També s’ha entonat en actes oficials com quan el 1990 a Xile el dictador Augusto Pinochet va deixar el poder i es va iniciar un període de democràcia.




Giuseppe Verdi (1813-1901) fou un compositor d’òpera Italià del segle XIX. Juntament amb l’Alemany Richard Wagner fou el millor compositor d’òpera de la seva època. Va compondré 28 òperes, entre les quals trobem alguns dels títols més populars del repertori líric, com Rigoletto, La Traviata, Il Trovatore, Aida, Don Carlo, Otello i Falstaff. També va escriure altres obres instrumentals i vocals i un imponent Requiem.

Amazing Grace

Quan els negres africans eren esclavitzats per treballar als camps d’Amèrica, cantaven amb dolor el record de la seva terra, on vivien amb llibertat. Amb els anys, aquest cant íntim i dolorós es va anar convertint un Espiritual negre: una lloança a Déu, a la llibertat de l’ànima humana, i la possibilitat d’una altra vida millor.

Els espirituals negres també s’anomenen Gospel (God Spell). Es tracta de cançons religioses que combinen una melodia clara i sentimental amb un ritme viu, d’arrels africanes. Aquesta combinació d’elements derivaran, a principis segle XX, en el Jazz.

El Gospel s’interpreta generalment amb un solista que traça la melodia i un cor que fa l’acompanyament i la base rítmica. El solista té via lliure a la improvisació i s’entrega en cos i ànima a fer arribar a Déu el seu cant estripat i solemne. Intèrprets i públic esdevenen un, es fonen en el ritme catàrtic del gospel.

Amazing grace és un dels espirituals negres més coneguts. Es tracta d’un cant religiós on es demana perdó a Déu dels pecats comesos i crida a l’esperança enmig la tragèdia de la vida. També expressa l’alegria de veure’s alliberat de l’esclavatge, i això l’ha convertit en el cant espiritual més estimat, més paradigmàtic, com un himne de llibertat pels afroamericans.

El 1779, l’anglès John Newton (1725-1807) va escriure’n la lletra. Després d’anys dedicat al tràfic d’esclaus, Newton va canviar sobtadament i es convertí en un lluitador incansable per l’abolició de l’esclavitud i un defensor de la llibertat humana.

El reverend John Newton va escriure l'himne Amazing grace



Imatge de la pel·lícula Amazing grace (2006) que relata la vida de John Newton.
Aquí el veiem defensant els drets dels negres i l'abolició de l'esclavatge.


Amazing grace és un cant molt conegut als països anglosaxons, en especial als EUA, on es popularitzà arrel de la gravació que la gran diva del gospel Mahalia Jackson en féu el 1947.



La cantant afroamericana Mahalia Jackson féu la primera gravació de Amazing grace


Pel seu significat i fama, Amazing grace ha esdevingut una peça obligada als grans funerals d’estat o tragèdies nacionals. Entre d’altres ha sonat a les cerimònies per a les víctimes de l’accident del transbordador espacial Challenger (1986), dels atemptats d’Oklahoma (1995), i dels atemptats de les torres bessones (11 setembre de 2001).

 

Viatger sobre un mar de boira

El Romanticisme... mar de passions humanes, d'experiències estètiques sublims i somnis impossibles.

Indaga entre el desconegut, explora els racons més ocults de l'ànima, descobreix el color de les passions, el seu gust, l'olor que desprenen...

Observa el món, desperta't, meravella't!

Caspar David Friedrich Viatger sobre un mar de boira

Der Wanderer über dem Nebelmeer 1818

  

Qui sóc? com he arribat fins aquí? Tinc un mar de boira als peus. Què deu amagar la flonja broma?

Em corprèn el misteri, l'inesperat.

Mentrestant, resto aquí, admirat, vivint el present com a present del món.

M'acompanya la música, suau i tranquil·la que transcorre lenta i serena com la brisa del cim.

Robert Schumann Somniant (Träumerei) de les Escenes d'infants (Kinderszenen) Op. 15 No. 7

magistralment interpretada pel pianista xinès Lang Lang