Ludwig van Beethoven Sonata per a piano nº 14 en Do# m Opus 27 nº2 Clar de Lluna. Si hi ha una obra que convidi a la contemplació de les ànimes melancòliques i turmentades, aquesta és el Clar de Lluna de Beethoven. Els primers acords ens introdueixen en una atmosfera de llum nocturna, romàntica i somniadora...
Primer moviment Adagio sostenuto
L’obra, composta el 1801 i dedicada a la seva alumna la comtessa Giuletta Guicciardi, de qui sembla que Beethoven n’estava enamorat, és una de les més conegudes del compositor juntament amb les simfonies nº 5 i nº 9 i el Per a Elisa per a piano. El sobrenom de Clar de lluna es va popularitzar després de la mort de Beethoven, arran d'una comparació que el poeta i crític musical alemany Ludwig Rellstab va realitzar entre el primer moviment de la peça i el clar de lluna del llac de Lucerna.
Posta de sol al Llac de Lucerna o també anomenat Llac dels quatre cantons, a Suïssa.
La jove Giuletta Guicciardi, de disset anys, fou un dels amors frustrats del músic. Beethoven, que aleshores tenia 30 anys, li donava lliçons de música i, tot i ser conscient que pertanyien a classes socials distants, se’n va enamorar fins al punt de fantasiejar un matrimoni. Sentint-se feliç, el solitari i turmentat Beethoven escriu “aquest canvi [es deu a] una afectuosa, una màgica nena que m'estima i a qui jo estimo [...] he tornat a gaudir de nou alguns instants de felicitat i per primera vegada crec que el matrimoni podria fer-me feliç, però, malauradament, no és ella de la meva posició i no puc pensar en casar-me”. Evidentment la família de la noia s’hi va oposar i la va casar amb un aristòcrata.
Poc després Beethoven publicava la seva sonata, plorant amargament el seu desengany.
Hi ha una altra versió de l’origen de l’obra tot i que ha estat descartada pels experts. Tota manera és una bonica història que ha passat a formar part de la tradició d’aquesta sonata. Mentre passejava per un barri pobre de Bonn, Beethoven va sentir música: una nena cega tocava el piano. La nena li va explicar que havia après a tocar gràcies a una veïna que interpretava “peces del gran mestre Beethoven”. El compositor va entrar i va asseure’s al piano. Emocionada, la nena va reconèixer-lo. L’habitació era en penombra, només il·luminada per la llum de la lluna, i Beethoven va començar a improvisar una melodia lenta, trista, misteriosa... que acabaria essent el Clar de Lluna.
Sigui quin sigui el seu origen, la Sonata Clar de Lluna és una de les millors obres del gran compositor.
La Sonata Clar de Lluna consta de tres moviments i no dels quatre habituals. El primer moviment, Adagio sostenuto, és lent i tranquil, de caràcter somniador amb pinzellades de malenconia i tristesa. Comença amb l’incansable acompanyament d’acords desplegats en tresets. Acords que presagien un misteriós aire de tragèdia, dels quals, quan ja sembla tot perdut, apareix el lament, aquesta melodia màgica de notes llargues, extenses, eternes... en paraules del músic francès Hector Berlioz “es una de les obres que el llenguatge humà no pot qualificar”
Sembla que la música es desenvolupi aleatòria i lliurement, com un vol d’ocell, però en realitat s’estructura amb una forma ternària semblant a la Forma-sonata
Segon moviment Allegretto
El segon moviment Allegretto és un minuet, quelcom molt habitual en el classicisme. És un breu moviment de ritme juganer i caràcter tranquil, sense estridències, que contrasta amb el patetisme desesperat del següent moviment.
Tercer moviment Presto agitato
El tercer moviment Presto agitato és una diabòlica successió d’escales i arpegis que estructuren una Forma-sonata. Diverses melodies tramades amb mestria, transmeten la desesperació i el sofriment extrems. El moviment, violent, tràgic, de difícil execució, es corona per dos forts acords que posen fi al dolorós poema.
Has pogut escoltar la delicada interpretació del pianista i director d’orquestra argentí-israelià Daniel Baremboim. a Berlín.
