Xaman

 Els homes primitius consideren que la música és un llenguatge especial que només pot utilitzar-se en casos concrets com comunicar-se amb els Déus. D’aquesta manera la música té una funció sagrada, màgica, i no tothom té el poder d’utilitzar-la.

A la prehistòria, els homes se senten molt febles davant les forces de la natura que dominen la seva vida. Una sequera, un excés de pluja, una febrada, un animal... qualsevol cosa els afecta sobre manera i tenen por. Creuen que cada element de la natura (pluja, sol, els animals, el bosc, etc.) té la seva pròpia ànima que es pot enfadar i tornar-se en contra d’ells. Per això cal tenir les ànimes o Déus ben contents, convèncer-los d’allò que se’ls demana, i per això cal una comunicació agradable i efectiva. I aquí és on entra en joc la música i la dansa, dins del RITUAL.

Els homes primitius estan convençuts que només uns pocs escollits poden fer la música màgica que aconsegueix la comunicació amb les ànimes (Déus). D’aquests escollits només n’hi ha un a cada tribu, i s’anomenen Xaman.

Per a les cerimònies màgiques, el Xaman es vesteix d’una manera diferent a la resta de membres de la tribu. Segons la tribu el Xaman va vestit i maquillat d’una manera diferent però un retrat-robot podria ser el següent: porta una espècie de faldilla llarga feta amb fulles seques que fan soroll en moure’s,  als braços i turmells duu també fulles seques i penjolls fets de dents o llavors de manera que sonin en picar entre ells. Té el cos cobert per tot tipus de collarets, amulets, i penjolls fets de materials naturals i sorollosos. Es cobreix el cap amb una gran màscara com les que tens a la foto o bé va maquillat amb colors forts com el blanc o el vermell. Al cap porta com una perruca feta de llargues fulles seques, cordes i penjolls. I a la mà sovint duu un sonall o una vara plena de petits objectes màgics que també fan un bon soroll en picar entre ells. Tot plegat per cridar l’atenció als Déus i aconseguir d’ells el que se’ls demana. 

Era habitual fer cerimònies i sacrificis als Déus abans d’anar de cacera. Caçar era una activitat necessària i molt perillosa. Es feia en grup i les armes eren molt rudimentàries (arcs i fletxes, llances amb puntes de sílex...). El dia abans d’anar a caçar la tribu feia una cerimònia on el Xaman cantava a les ànimes dels animals. Si hi havia sort en la cacera es creia que el Xaman havia atrapat l’ànima de l’animal. Sense ànima, el cos s’havia deixat caçar. Si no hi havia cacera es tractava de fer millor la cerimònia i aconseguir atrapar ànimes. 

Epitafi de Seiquilos

Epitafi de Seiquilos. La música és tan antiga com l'ésser humà. Des d'un principi fou el mitjà ideal per comunicar-se amb els déus i ànimes que poblaven la terra i el firmament. Ara, com devia ser aquesta música màgica capaç d'arribar al més enllà? Del cert, no ho sabem.

Un valuós vestigi ha arribat als nostres dies: una petita partitura gravada en una columna de marbre damunt la tomba d’una dona. Es tracta de l’Epitafi que el músic Seiquilos féu construir per la seva dona Euterpe en un moment incert entre el segle II ac i l’I ac.

En la columna llegim un text que ens parla de la brevetat de la vida. El fet excepcional és que damunt del text en grec hi ha unes lletres majúscules, i algunes amb ratlles o punts al damunt. Es tracta de la representació del so, les notes (lletres) i el ritme (ratlles, punts) per a poder cantar la cançó! És la composició musical completa més antiga d'arreu del món que utilitza un sistema de notació musical.

“Mentre visquis, brilla; no deixis que res t’entristeixi,

per què la vida és curta, i el temps et pren les aspiracions”

A la làpida també hi ha una altra anotació:

Sóc una làpida, una icona.
Seikilos em va col·locar aquí
com a signe etern de record immortal.

El resultat és una breu melodia melancòlica que ens parla de la brevetat de la vida. La primera resta material que ens ha arribat d'aquesta comunicació amb el més enllà. Aqui tens la partitura transcrita a llenguatge modern:

I ara, escolta la melodia

La columna amb l’Epitafi fou descoberta el 1883 prop de la ciutat de Aydin, a Turquia, però va tornar a desaparèixer el 1922 durant les guerres que afectaren l’Àsia menor. Finalment fou retrobada (amb la base tallada) a casa d’una dona que la utilitzava com a suport per a una torratxa. Avui dia es conserva al Museu Nacional de Dinamarca.

Alguns experts consideren que existeixen exemples més antics de música escrita, com algunes tauletes amb escriptura cuneïforme del 2000 a.c, o fins i tot, alguns textos xinesos, però la seva autenticitat és tan discutida que per això es considera l’Epitafi de Seiquilos com la primera partitura completa de la història.

El Teatre d'Epidaure

EL Teatre d'Epidaure és el més ben conservat de tots els teatres construïts pels Grecs Antics. Tenia una capacitat de 15000 espectadors. Ara bé el que més sorprèn és la seva acústica perfecta. Malgrat la grandària, un espectador situat a la darrera fila podia sentir perfectament una moneda caiguda al centre de l'escenari, i sense micròfons! Com pot ser? En aquests breus documentals podràs aclarir els teus dubtes.

 

l'origen de la música

Qui fou el primer ésser humà que va fer música? Potser un jove, cercant pedres, en va fer picar dues i li va agradar; o una noia recollint fruits va adonar-se de l'agradable remor en trepitjar les fulles; una vella cantussejà per distreure's tot mirant l'infinit de la sabana, o un vell, que intentava calmar la jovenalla...

No ho sabem ni ho sabrem mai, això. La música és tan vella com els humans, arrenca de la nit dels temps, el seu origen és incert.

I com era, aquella primera música? un balbuceig, una seqüència rítmica més o menys ordenada? Tampoc ho sabem.

Enmig de tanta foscor, ens il·luminen les societats que encara avui viuen en un estadi primitiu. Fan una música rítmica, viva, dansada, dedicada als déus i les ànimes de la natura. Es vesteixen i imiten els moviment dels animals. Música ritual, vital i genuïna.