Monteverdi. Lamento della nimfa

Lamento della nimfa és una de les obres més inspirades del compositor italià Claudio Monteverdi

En primer lloc, escolta seguint la lletra

 

 

 

Mira i escolta una excel·lent versió teatralitzada

 

 

 

I ara una versió modernitzada, en anglès!

 

Instruments del Renaixement. Tot un món per descobrir!

Recull d'uns quants intruments del Renaixement

(mira just el principi del vídeo)

 

Jordi Savall és actualment una de les personalitats més reconegudes dintre l'àmbit de la música antiga, i sovint interpreta les peces d'altres èpoques amb els instruments originals d'aquell temps.

 

Aquí pots veure la viola de gamba, l'arpa i la vihuela, a més d'instruments de percussió.

 

Aqui pots veure més de prop una Vihuela

 

L'Eduardo Antonello és un fanàtic de la música del renaixement i especialment dels instruments d'aquesta època. Fixa't quins vídeos tan imaginatius ha gravat. Aquest noi ho toca tot!

 

Consort of viols

 

l'Eduardo a casa seva, un dia que es va llevar inspirat.

(Fixa't en la barana de l'escala... aquest noi és un apassionat!)

 

Ara, uns Consort de Cromorns i altres instruments

 

Ell sol es fa la "orquestra"

 

 I ara, el Serpentó

 

 Michel Godard és un músic de serpentó molt interessat en combinar aquest instrument quasi desperagut en l'escena musical amb altres instruments més coneguts, fins i tot moderns, com la guitarra elèctrica. Godard interpreta tant peces de compositors històrics com Jazz i fins i tot ha fet incursions en el món del rap i la música electrònica. Ara, sempre amb el seu inseparable serpentó!

 

Escolta aquesta versió de la coneguda cançó de Monteverdi "Si dolce è il tormento"

 

 

I per acabar...

una altra cançó de Monteverdi, el músic que va enllaçar la tradició Renaixentista amb el nou estil Barroc

 

En aquesta versió de la cançó, hi ha una introducció instrumental molt atractiva.

M'ha agradat tant que també te la recomano 

 

 

 

 



Polifonia Sacra del Renaixement

Quan el 1517 el monjo alemany Martin Luter clava a la porta de la catedral de Wittenberg les “95 tesis” on critica les pràctiques poc honestes de la cúria vaticana, inicia un camí sense retorn en les idees religioses. Es trencarà la ja feble estabilitat política d’Europa i durant dècades es generalitzaran les guerres de religió entre catòlics i protestants, així com la persecució i càstig d’heretges. Lluny de reconèixer els seus errors, l’església catòlica emprèn una croada per lluitar contra l’heretgia protestant. Paral·lelament se celebra El Concili de Trento (1545-1563), on es discuteixen els dogmes, l’organització interna de l’església, la forma de celebrar la litúrgia, etc. 

Les discussions van arribar també a l’Art sacre i la música que sonava a l’església. Es va optar per una música bàsicament vocal, amb text en llatí, interpretada per cors i solistes professionals masculins (és a dir, el poble no cantava i les dones encara menys... amb la boca tancada!).

La nova música, anomenada “de la Contrareforma” seguia una estètica pietosa, delicada, de ritme contingut i ressò celestial, que animés les rudes ànimes del poble a entrar en contacte amb Déu. El contrapunt, tant de moda en la música profana del moment (madrigal, chanson) hi és però controlat, de manera que “no embruti” la transparència de les harmonies i s’entengui el sentit del text, de la pregària.

Fixa’t com en aquest Sanctus el contrapunt hi és controlat de manera que el text es pot seguir molt bé.

William Byrd. Sanctus de la missa a 4 veus.

Un dels representants més importants de la música sacra de la Contrareforma fou l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Va aprendre el nou estil musical a Itàlia de la mà de Palestrina, i després va tornar a Espanya, on va tenir gran reconeixement dins els cercles religiosos. La seves obres són exclusivament sacres.

Escolta una de les seves obres més conegudes, el motet O magnum mysterium. Seguint la lletra pots descobrir quin és aquest “gran misteri” al que es refereix:

O magnum mysterium, et admirabile sacramentum, ut animalia viderent Dominus natum, jacentem in praesepio. O beata Virgo, cuius viscera meruerunt portare Dominum Iesum Christum. Alleluia, alleluia.

¡Oh gran misteri i admirable sagrament, que els animals veiessin al Senyor nascut, estirat en un pessebre! O benaurada Verge, les entranyes de la qual van merèixer dur a Jesucrist, el Senyor. Al·leluia, al·leluia.

T. L. Victoria. O Magnum mysterium

Escolta aquesta joia musical del renaixement interpretada pel cor de l'Académie de Paris, un cor jove de qualitat excepcional . Pren paciència i deixa't endur pel seu ritme lent i l'efecte màgic de l'harmonia.

En el seu temps una obra religiosa mai estava interpretada per veus femenines, ja que les dones tenien prohibit obrir la boca, a l'església. Les veus agudes  (Soprano, Mezzosoprano i Contralt) eren a càrrec de nens. Moltes esglésies importants tenien Escolanies, corals formades exclusivament per nens que cantaven als oficis religiosos a canvi de rebre un bon ensenyament. Encara avui existeixen Escolanies masculines (Montserrat, El Escorial) tot i que d'altres ara ja accepten nenes.

T. L. Victoria. O Magnum mysterium

Qui són aquests nens que assagen? Són els membres de l’Escolania de El Escorial, Madrid. Nens com ells interpretaven les veus agudes de les obres sacres, ja que les dones ho tenien prohibit.

Una de les obres més misterioses del món sacre postrenaixentista fou el Miserere del compositor italià Gregorio Allegri. Aquesta obra, escrita el 1638 dins l’estil polifònic de Palestrina, només es podia interpretar dins la Capella Sixtina, on Miquel Àngel pintava parets i sostre presidits pel famós Judici final. Qualsevol que copiés o difongués l’obra d’Allegri s’exposava a la pena d’excomunió. Això provocà la curiositat de nombroses personalitats, que pagaven a músics per escoltar-la i copiar-la o robar-la! Van circular algunes còpies per Europa, però cap era del tot fiable, ja que algunes notes no eren escrites a la partitura i només les coneixien els músics que les havien de cantar improvisadament.

El 1770, un jove Mozart de 14 anys va escoltar l’obra i la va escriure de memòria tota d’una peça. En saber-ho, el papa el va condecorar fent-lo Cavaller de l'Ordre de l'Esperó d'Or pel Papa.

Clica l’enllaç http://www.vatican.va/various/cappelle/sistina_vr/index.html per visitar en 360º la Capella Sixtina

Vista general i detalls de l’Expulsió del Paradís i la Creació a la Capella Sixtina.

 

Escolta el Miserere d’Allegri, una de les obres que més bé reflecteixen l’estil celestial de la música sacra del renaixement. Fixa’t en la pau que desprenen les harmonies i la tensió continguda i màgica de les sorprenents notes agudes.

G. Allegri. Salm Miserere Mei, Deus. The Sixteen, dirigits per Harry Christopher

I per acabar, coneguem el compositor més important de la música sacra de la contrareforma: Giovanni Pierluigi da Palestrina. La seva Missa del Papa Marcello va servir com a exemple a seguir per als músics que feien obres sacres. En aquesta obra es pot copsar la puresa de l’harmonia, el control del contrapunt de manera que el text en llatí es pot entendre.

G.P. Palestrina. Missa del Papa Marcello, Gloria. The Sixteen, dirigits per Harry Christopher

Janequin, Les Chants des Oiseaux i La Bataille

Clément Janequin  Les Chants des Oiseaux. Sents com canta el Rossinyol? A la Chanson Francesa s'introdueix la realitat mitjançant les onomatopeies. Escolta entre 2:48 i 4:20 tot seguint la lletra:

Rossignol du bois joly, a qui la voix résonne, pour vous mettre hors d’ennuy, votre gorge jargonne.

Rossinyol del bosc bonic, a qui la veu ressona, per allunyar-te de l’enuig, la teva gorja refila.

 

T'has fixat en la combinació de les quatre veus fent contrapunt? i la riquesa rítmica de les onomatopeies?

En efecte els músics del segle XVI s'interessen pels cants dels ocells i els incorporen en les seves cançons o obres instrumentals. És una tradició ben arrelada des de l'Edat Mitjana i la trobem en cànons i cançons franceses, angleses i germàniques.

Aquest gust pels cants dels ocells se centra en el Cucut, però molt especialment en l'alosa i el rossinyol, considerats missatgers de l'amor, en cançons galants o de casaments malaurats.

Ara bé, en cap cas cap compositor igualarà la genialitat sonora de Clément Janequin, amb els seus jocs rítmics i onomatopeics de gran virtuosisme. És per això que Les Chants des Oiseaux de Janequin va gaudir de molta fama i reconeixement a la seva època, i prova d'això són les nombroses edicions, versions i plagis que se'n van fer tan a nivell vocal com instrumental.

Janequin va publicar la primera versió de la cançó el 1528, i va revisar-la el 1537, fent una versió més reduïda. L'autor organitza la cançó amb quatre estrofes de durada diferent dedicades a diversos ocells:

1- La primera estrofa tracta dels ocells en general,
2- La segona de l’alosa i puntualment de la merla i l’estornell.
3- La tercera, la més desenvolupada, se centra en el cant del rossinyol.

4-La quarta es dedica exclusivament al Cucut.

En cada estrofa el joc rítmic de les onomatopeies augmenta progressivament. Escolta-la sencera en aquesta versió amb mímica!

Janequin també va escriure altres exitoses obres com La Bataille de Marignan, le Caquet des femmes, les Cris de Paris i La Chasse du lièvre.

Et recomano la La Bataille de Marignan interpretada pels King's Singers

0:00: introducció a la batalla. Ànims a les tropes que lluitaràn davant del rei de França.

2:31: Comença la batalla. Sents les trompetes, els cavalls, els tocs d'espases i llances?  tot plegat són onomatopeies dins un frenètic contrapunt!

5:56: Fi de la batalla i solemne victòria de l'exèrcit francès davant de l'anglès.