Una primera descoberta a la música de tots els temps.
Objectiu
Aquest blog neix i creix amb la voluntat de ser una eina didàctica per aquells que s'inicien en el descobriment de la música clàssica i, molt especialment, per als meus alumnes de secundària... espero que sigui útil!
Mozart va renovar l’òpera clàssica, li va donar un nou impuls, trencant els estereotips de la seva època. Això, però, els seus contemporanis no ho van entendre. Avui dia l’òpera de Mozart es presenta divertida i atractiva, i sobretot, molt propera, donat que canvià radicalment els arguments barrocs i seriosos per històries humanes, on els personatges són de carn i ossos, on ningú no és del tot bo ni del tot dolent, on cadascú té les seves raons per fer el que fa... i tot això tractat amb gran sentit de l’humor, fins al punt que les òperes mestres de Mozart són considerades òperes buffa. L’òpera seriaestava agonitzant, ni tan sols Mozart la podia fer ressuscitar
Mozart va escriure 22 obres escèniques de diversos tipus, algunes d’elles inacabades. Deu d'elles les va escriure abans dels 20 anys! Les 5 darreres són obres mestres en les que Mozart té cura fins al darrer detall.
Els arguments combinen elements còmics amb altres de dramàtics, els personatges tenen vivències reals i creïbles, melodies de gran bellesa i una orquestra que surt del seu habitual paper secundari, d'acompanyament, fan que aquestes obres siguin apreciades i representades cada any arreu del món.
LES NOCES DE FÍGARO
La comptessa s'ha assabentat que el seu marit va darrere la criada Susanna. Entre totes dues li paren una trampa. Una trobada secreta a la nit al bosc...
Dins la presó, L'Andy, el protagonista de "Cadena perpetua" sent la llibertat en escoltar aquest duet de Mozart
DON GIOVANNI
La pobra Elvira s'acaba d'assabentar que el seu marit Don Giovanni (un Don Joan, ja m'entens) ha anat amb totes les dones que li han passat per davant i ella no se n'havia adonat!! La pobra! Sort que el criat de Don Joan Leporello li explica tot amb pèls i senyals!
Don Joan ha assassinat un home, i en trobar la seva estàtua, se'n riu i li diu que la convida a sopar a casa. Vindrà el fantasma?
Don Joan, que no es penedeix de res... no pot tenir un altre final...
LA FLAUTA MÀGICA
Papageno és vital i alegre, caça ocells i busca l'amor. Li donaràn les campanetes màgiques?
Qui sinó la malvada reina de la nit demanaria a la seva pròpia filla matar al seu pare??
Una òpera… què és? Doncs una obra de Teatre on els actors són en realitat cantants. És a dir, una òpera és una obra de teatre cantada. Les òperes poden ser divertides (opera buffa o òpera còmica) o dramàtiques (opera seria), igual que les pel·lícules, vés!
I com saber que allò que escolto és òpera...? doncs ben fàcil! En una òpera els cantants tenen un nivell tècnic molt alt, i a més no paren de cantar en tota l’estona, fins i tot en els diàlegs.
L’òpera va aparèixer en l’època Barroca. Sembla ser que la va inventar sense voler el compositor Claudio Monteverdi el 1607 quan va fer l’obra in musica Orfeo.
A partir d’aquí aquest espectacle va tenir tant d’èxit que la gent hi assistia massivament. Ara! en el Barroc, la gent no assistia a l'òpera com avui dia, ocupant un seient i escoltant educadament amb atenció i silenci. No! Els teatres d'òpera del segles XVII i XVIII eren els llocs ideals per a trobar-se amb els amics, per a fer negocis, fer safareig o fins i tot per a berenar i fer la migdiada! Allò eraun orgue de gatson a dures penes se sentia el pobre cantant que s'esganyitava des de l'escenari. Per això els músics feien el possible per a fixar l'atenció del públic i que els escoltessin. Si al final s'aconseguia arrencar uns quants aplaudiments, ja era molt. L'alternativa era rebre el cruel impacte de tomàquets, naps i cols...
En el Barroc, l'èxit d'un cantant es mesura per la capacitat de fixar l'atenció del públic i sorprendre'l amb improvisacions plenes de malabarismes vocals i aguts impossibles. Elscastratii les sopranos són especialistes en "fer a miques" les obres dels compositors. Les obres "desapareixen" en una nebulosa de notes improvisades que desesperen als compositors i als músics de l'orquestra, però que encanten al públic.
Val, prou rotllo, anem al gra. Per ser tot un expert o experta de l’òpera has de saber que la música es divideix en trossets molt fàcils de distingir:
1-Primer sempre hi ha una obertura, és a dir una introducció de l’orquestra per aconseguir que la gent calli. Clar! Penseu que moltes vegades els espectadors eren de la noblesa i el compositor que era considerat un criat no podia pas dir aquella gent emperrucada que callessin! Els ho havia de dir... subtilment!
2-Recitatiu: el cantant canta com si parlés i just l’acompanyen el baix continu, és a dir clavecí i violoncel.
3-Ària: ha arribat el moment de lluir-se! Els cantants esperaven cantar àries ben espectaculars per arrencar bravos i aplaudiments. Si ho feien bé plovien els contractes i els calerons!!
4-Cor i danses: en una òpera barroca podia aparèixer un cor i grups de ballarins, especialment si era per al teatre del rei o la noblesa que pagaven el que calia per acontentar els seus convidats i fer-se populars.
Aquesta és l'òpera Giulio Cesare de Georg Friedric Händel, espectacular!
Digues què és què! Aparella els minuts del vídeo amb el fragment d'òpera que s'hi escolta:
i per acabar... com és que el cantant principal que és un home... té veu com de dona?
Navegant, navegant, la nostra companya Clàudia de 1r A ha ensopegat amb aquest vídeo que li ha agradat molt. La Clàudia ens explica el perquè:
"Hola, doncs mira, jo fa un any, pel festival de música, vam interpretar aquesta cançó i em va agradar molt. L'altre dia, buscant òperes em va sortir aquesta, jo la vaig posar i em va sorpendre molt! el que em va agradar més van ser els canvis de veu que hi ha, canten varis solistes i cada un amb una veu diferent, molt ben treballada i única. Tenen molta facilitat per cantar, i tenen molt fiato!!
També he trobat curiosa la seva forma de vestir, és antiga i alhora és innovadora, poc vista. Interpretar una òpera és molt difícil, no només costa afinar totes les notes, sinó, que s'ha de tenir una bona tessitura i una veu controlada, i penso que aquest tipus de música s'està perdent i s'hauria de recuperar!
Moltes gràcies, Adéu :)
Aquesta música és la del conegut "brindis" de l'òpera La Traviatta de Giuseppe Verdi, un compositor d'òperes italià molt important. És una obra molt alegre i festiva, plena de bones vibracions.
Ara són molt de moda les cançons A capella, és a dir, sense acompanyament instrumental. S'utilitzen diverses tècniques com el beat box (capsa de batecs), la percussió corporal i l'Scat (imitació d'instruments amb la veu que té origen en el Jazz clàssic).
Vols veure'n i sentir-ne el resultat? és fantàstic!!
Per cert! l'expressió a capella té un origen religiós, de quan en l'època del Renaixement no es permetia que a l'església s'acompanyés la música cantada amb instruments. Clica aquí i escolta el segon vídeo
Guido d'Arezzo era un monjo italià que tenia un gran problema: al seu monestir es cantava molt cant gregorià, però a ell li costava. No afinava prou bé i no trobava la nota, quan la necessitava.
Per això va inventar un truc: a partir d'un poema de lloança a Sant Joan va fer una melodia on cada vers començava amb una nota diferent de l'escala. Així, quan volia trobar l'afinació d'una nota, cantava ràpidament la cançó i... l'afinava!
Guido devia explicar el seu "truc" als monjos que es trobaven com ell. La formula va tenir tant èxit que es va anar esteneeeent i esteneeeent... amb una particularitat: ja no calia cantar tota la cançó per trobar la nota, només la primera síl·laba de cada vers... i fixa-t'hi! així és com va sorgir el nom de les notes!
Félix Mendelssohn, Lied Auf Flugeln des Gesanges. Una melodia màgica, encantadora, un dels lieder més bells mai escrits. Escolta'l interpretat per la gran soprano catalana Victòria del Àngels. La seva veu fina i transparent és ideal per expressar mil i un matisos.
Giacomo Puccini, Madama Butterfly. Ària Un bel dí vedremo. Han passat tres anys des que el marit de la japonesa Butterfly, un tinent naval americà, va marxar. Al poble ella intenta convèncer tothom que estan equivocats: ell tornarà i es quedarà a viure al Japó amb el fill que han tingut. Butterfly parla amb Suzuki, la seva serventa, i li explica com serà aquell dia (Un bel dí vedremo).
I realment ell tornarà, sí, però amb la seva dona americana i el seu fill americà, i torna no per quedar-se amb Butterfly, sinó per emportar-se el nen als EUA. Butterfly s’avergonyeix d’haver viscut en l’engany durant tant de temps... i es traurà la vida.
Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.
Ària Ombra fedele
Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).
El Castrat Antonio Maria Bernacchi
Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.
Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.
Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.
Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.
La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.
Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.
Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.
Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.
Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.
Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.
Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:
Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.
Coltelli. Instruments per a practicar la castració
En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.
Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.
Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.
El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.
Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753
Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.
Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.
Creus que exagero?
Comprova-ho amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!
Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel
Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel
Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel
A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.
Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.
