Agrupacions Vocals

       1- Què volen dir les lletres SCTB?
       2- I les lletres SSCCTTBB?

A capella!

Ara són molt de moda les cançons A capella, és a dir, sense acompanyament instrumental. S'utilitzen diverses tècniques com el beat box (capsa de batecs), la percussió corporal i l'Scat (imitació d'instruments amb la veu que té origen en el Jazz clàssic).

Vols veure'n i sentir-ne el resultat? és fantàstic!!

Per cert! l'expressió a capella té un origen religiós, de quan en l'època del Renaixement no es permetia que a l'església s'acompanyés la música cantada amb instruments. Clica aquí i escolta el segon vídeo

La Veu Humana. Baix

W. A. Mozart. La flauta màgica. O Isis und Osiris

No et perdis aquesta famosa escena del Don Giovanni de Mozart amb dos barítons i un baix (el fantasma)

W. A. Mozart. Don Giovanni. Escena del Commendatore

La Veu Humana. Baríton

Mozart. Don Giovanni. Deh vieni a la finestra

La Veu Humana. Tenor

G. Puccini. Tosca. E lucevan le stelle

R. Leoncavallo. Pagliacci. Vesti la giubba

Puccini. Turandot. Nessun dorma

La Veu Humana. Contratenor

Händel. Xerxes. Ombra mai fu


H. Purcell. Oedipus. Music for a while

La Veu Humana. Mezzosoprano

Mozart. Les noces de Fígaro. Ària Voi che sapete

G. Bizet. Carmen. Habanera

Rossini. Il barbiere di Siviglia. Una voce poco fa

Què t'ha semblat aquesta Mezzosoprano?

 Té una tessitura amplíssima i canta amb gran sentit de l'humor!

La Veu Humana. Soprano

W. A. Mozart. La Flauta Màgica. Ària de la Reina de la nit

G. Puccini. Giani Schichi. Ària O mio babbino caro

Bellini. Norma. Casta Diva



La Veu Humana. Contralt

G. F. Händel. Xerxes. Ària Ombra mai fu

G. F. Händel. Rinaldo. Ària Cara Sposa

Farinelli, il castratto

Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.

Ària Ombra fedele

Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).



El Castrat Antonio Maria Bernacchi

Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.

Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.

Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.

Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.

La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.  

Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.



Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.

Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.

Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.

Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.

Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:

1. Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
2. Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
3. Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.

Coltelli. Instruments per a practicar la castració

En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.

Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.

Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.

El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.

Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753

Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.

Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.

Creus que exagero?



Comprova-ho  amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els  decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!

Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel

Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel

Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel

A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.

Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.