Una primera descoberta a la música de tots els temps.
Objectiu
Aquest blog neix i creix amb la voluntat de ser una eina didàctica per aquells que s'inicien en el descobriment de la música clàssica i, molt especialment, per als meus alumnes de secundària... espero que sigui útil!
Escolteu, els àngels canten és una cançó de Nadal anglesa. En realitat es titula Hark! The Herald Angels Sing. És obra de diversos compositors però sembla que l’alemany Félix Mendelssohn va fer-ne la versió definitiva.
La seva bonica melodia l’ha convertit en una de les nadales més conegudes en els països anglosaxons.
Aquí tens la partitura de la cançó a dues veus per cantar-la o bé tocar-la amb la flauta.
I com sona?... Escolta-la!
N’hi ha tantes versions!
D'aquestes tria’n la que més t’agradi:
La Mezzosoprano Katherine Jenkins, vestida de gala, canta la melodia amb acompanyament de cor i orquestra. Fixa't que en la darrera estrofa canta unes variacions de la cançó mentre que el cor canta de fons la melodia que ja coneixes. Quin efecte més brillant!
I ara, un quartet de veus masculines canta a capella, és a dir, sense acompanyament instrumental. Notes quines harmonies jazzístiques fan? Que original!
La coneguda cantant Maria Carey interpreta la nadala en estil Jazz i introduint tot tipus de variacions vocals.
I per acabar, un cor masculí amb acompanyament d’orquestra. Les veus blanques dels nens fan les melodies que en principi haurien de cantar dones (Sopranos i contralts). És tradicional que en aquesta nadala el director faci cantar al públic. A Catalunya això passa sovint amb el Fum, fum, fum.
Quan el 1517 el monjo alemany Martin Luter clava a la porta de la catedral de Wittenberg les “95 tesis” on critica les pràctiques poc honestes de la cúria vaticana, inicia un camí sense retorn en les idees religioses. Es trencarà la ja feble estabilitat política d’Europa i durant dècades es generalitzaran les guerres de religió entre catòlics i protestants, així com la persecució i càstig d’heretges. Lluny de reconèixer els seus errors, l’església catòlica emprèn una croada per lluitar contra l’heretgia protestant. Paral·lelament se celebra El Concili de Trento (1545-1563), on es discuteixen els dogmes, l’organització interna de l’església, la forma de celebrar la litúrgia, etc.
Les discussions van arribar també a l’Art sacre i la música que sonava a l’església. Es va optar per una música bàsicament vocal, amb text en llatí, interpretada per cors i solistes professionals masculins (és a dir, el poble no cantava i les dones encara menys... amb la boca tancada!).
La nova música, anomenada “de la Contrareforma” seguia una estètica pietosa, delicada, de ritme contingut i ressò celestial, que animés les rudes ànimes del poble a entrar en contacte amb Déu. El contrapunt, tant de moda en la música profana del moment (madrigal, chanson) hi és però controlat, de manera que “no embruti” la transparència de les harmonies i s’entengui el sentit del text, de la pregària.
Fixa’t com en aquest Sanctus el contrapunt hi és controlat de manera que el text es pot seguir molt bé.
William Byrd. Sanctus de la missa a 4 veus.
Un dels representants més importants de la música sacra de la Contrareforma fou l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Va aprendre el nou estil musical a Itàlia de la mà de Palestrina, i després va tornar a Espanya, on va tenir gran reconeixement dins els cercles religiosos. La seves obres són exclusivament sacres.
Escolta una de les seves obres més conegudes, el motet O magnum mysterium. Seguint la lletra pots descobrir quin és aquest “gran misteri” al que es refereix:
O magnum mysterium,
et admirabile sacramentum,
ut animalia viderent
Dominus natum,
jacentem in praesepio.
O beata Virgo,
cuius viscera meruerunt portare
Dominum Iesum Christum.
Alleluia, alleluia.
¡Oh gran misteri
i admirable sagrament,
que els animals veiessin
al Senyor nascut,
estirat en un pessebre!
O benaurada Verge,
les entranyes de la qual van merèixer dur a Jesucrist, el Senyor.
Al·leluia, al·leluia.
T. L. Victoria. O Magnum mysterium
Escolta aquesta joia musical del renaixement interpretada pel cor de l'Académie de Paris, un cor jove de qualitat excepcional . Pren paciència i deixa't endur pel seu ritme lent i l'efecte màgic de l'harmonia.
En el seu temps una obra religiosa mai estava interpretada per veus femenines, ja que les dones tenien prohibit obrir la boca, a l'església. Les veus agudes (Soprano, Mezzosoprano i Contralt) eren a càrrec de nens. Moltes esglésies importants tenien Escolanies, corals formades exclusivament per nens que cantaven als oficis religiosos a canvi de rebre un bon ensenyament. Encara avui existeixen Escolanies masculines (Montserrat, El Escorial) tot i que d'altres ara ja accepten nenes.
T. L. Victoria. O Magnum mysterium
Qui són aquests nens que assagen? Són els membres de l’Escolania de El Escorial, Madrid. Nens com ells interpretaven les veus agudes de les obres sacres, ja que les dones ho tenien prohibit.
Una de les obres més misterioses del món sacre postrenaixentista fou el Miserere del compositor italià Gregorio Allegri. Aquesta obra, escrita el 1638 dins l’estil polifònic de Palestrina, només es podia interpretar dins la Capella Sixtina, on Miquel Àngel pintava parets i sostre presidits pel famós Judici final. Qualsevol que copiés o difongués l’obra d’Allegri s’exposava a la pena d’excomunió. Això provocà la curiositat de nombroses personalitats, que pagaven a músics per escoltar-la i copiar-la o robar-la! Van circular algunes còpies per Europa, però cap era del tot fiable, ja que algunes notes no eren escrites a la partitura i només les coneixien els músics que les havien de cantar improvisadament.
El 1770, un jove Mozart de 14 anys va escoltar l’obra i la va escriure de memòria tota d’una peça. En saber-ho, el papa el va condecorar fent-lo Cavaller de l'Ordre de l'Esperó d'Or pel Papa.
Vista general i detalls de l’Expulsió del Paradís i la Creació a la Capella Sixtina.
Escolta el Miserere d’Allegri, una de les obres que més bé reflecteixen l’estil celestial de la música sacra del renaixement. Fixa’t en la pau que desprenen les harmonies i la tensió continguda i màgica de les sorprenents notes agudes.
G. Allegri. Salm Miserere Mei, Deus. The Sixteen, dirigits per Harry Christopher
I per acabar, coneguem el compositor més important de la música sacra de la contrareforma: Giovanni Pierluigi da Palestrina. La seva Missa del Papa Marcello va servir com a exemple a seguir per als músics que feien obres sacres. En aquesta obra es pot copsar la puresa de l’harmonia, el control del contrapunt de manera que el text en llatí es pot entendre.
G.P. Palestrina. Missa del Papa Marcello, Gloria. The Sixteen, dirigits per Harry Christopher
Clément Janequin Les Chants des Oiseaux. Sents com canta el Rossinyol? A la Chanson Francesa s'introdueix la realitat mitjançant les onomatopeies. Escolta entre 2:48 i 4:20 tot seguint la lletra:
Rossignol du bois joly,
a qui la voix résonne,
pour vous mettre hors d’ennuy,
votre gorge jargonne.
Rossinyol del bosc bonic,
a qui la veu ressona,
per allunyar-te de l’enuig,
la teva gorja refila.
T'has fixat en la combinació de les quatre veus fent contrapunt? i la riquesa rítmica de les onomatopeies?
En efecte els músics del segle XVI s'interessen pels cants dels ocells i els incorporen en les seves cançons o obres instrumentals. És una tradició ben arrelada des de l'Edat Mitjana i la trobem en cànons i cançons franceses, angleses i germàniques.
Aquest gust pels cants dels ocells se centra en el Cucut, però molt especialment en l'alosa i el rossinyol, considerats missatgers de l'amor, en cançons galants o de casaments malaurats.
Ara bé, en cap cas cap compositor igualarà la genialitat sonora de Clément Janequin, amb els seus jocs rítmics i onomatopeics de gran virtuosisme. És per això que Les Chants des Oiseaux de Janequin va gaudir de molta fama i reconeixement a la seva època, i prova d'això són les nombroses edicions, versions i plagis que se'n van fer tan a nivell vocal com instrumental.
Janequin va publicar la primera versió de la cançó el 1528, i va revisar-la el 1537, fent una versió més reduïda. L'autor organitza la cançó amb quatre estrofes de durada diferent dedicades a diversos ocells:
1- La primera estrofa tracta dels ocells en general,
2- La segona de l’alosa i puntualment de la merla i l’estornell.
3- La tercera, la més desenvolupada, se centra en el cant del rossinyol.
4-La quarta es dedica exclusivament al Cucut.
En cada estrofa el joc rítmic de les onomatopeies augmenta progressivament. Escolta-la sencera en aquesta versió amb mímica!
Janequin també va escriure altres exitoses obres com LaBataille de Marignan, le Caquet des femmes, les Cris de Paris i La Chasse du lièvre.
Et recomano la La Bataille de Marignan interpretada pels King's Singers
0:00: introducció a la batalla. Ànims a les tropes que lluitaràn davant del rei de França.
2:31: Comença la batalla. Sents les trompetes, els cavalls, els tocs d'espases i llances? tot plegat són onomatopeies dins un frenètic contrapunt!
5:56: Fi de la batalla i solemne victòria de l'exèrcit francès davant de l'anglès.
Ludwig van Beethoven Sonata per a piano nº 14 en Do# m Opus 27 nº2 Clar de Lluna. Si hi ha una obra que convidi a la contemplació de les ànimes melancòliques i turmentades, aquesta és el Clar de Lluna de Beethoven. Els primers acords ens introdueixen en una atmosfera de llum nocturna, romàntica i somniadora...
Primer moviment Adagio sostenuto
L’obra, composta el 1801 i dedicada a la seva alumna la comtessa Giuletta Guicciardi, de qui sembla que Beethoven n’estava enamorat, és una de les més conegudes del compositor juntament amb les simfonies nº 5 i nº 9 i el Per a Elisa per a piano. El sobrenom de Clar de lluna es va popularitzar després de la mort de Beethoven, arran d'una comparació que el poeta i crític musical alemany Ludwig Rellstab va realitzar entre el primer moviment de la peça i el clar de lluna del llac de Lucerna.
Posta de sol al Llac de Lucerna o també anomenat Llac dels quatre cantons, a Suïssa.
La jove Giuletta Guicciardi, de disset anys, fou un dels amors frustrats del músic. Beethoven, que aleshores tenia 30 anys, li donava lliçons de música i, tot i ser conscient que pertanyien a classes socials distants, se’n va enamorar fins al punt de fantasiejar un matrimoni.Sentint-se feliç, el solitari i turmentat Beethoven escriu “aquest canvi [es deu a] una afectuosa, una màgica nena que m'estima i a qui jo estimo [...] he tornat a gaudir de nou alguns instants de felicitat i per primera vegada crec que el matrimoni podria fer-me feliç, però, malauradament, no és ella de la meva posició i no puc pensar en casar-me”. Evidentment la família de la noia s’hi va oposar i la va casar amb un aristòcrata.
Poc després Beethoven publicava la seva sonata, plorant amargament el seu desengany.
Hi ha una altra versió de l’origen de l’obra tot i que ha estat descartada pels experts. Tota manera és una bonica història que ha passat a formar part de la tradició d’aquesta sonata. Mentre passejava per un barri pobre de Bonn, Beethoven va sentir música: una nena cega tocava el piano. La nena li va explicar que havia après a tocar gràcies a una veïna que interpretava “peces del gran mestre Beethoven”. El compositor va entrar i va asseure’s al piano. Emocionada, la nena va reconèixer-lo. L’habitació era en penombra, només il·luminada per la llum de la lluna, i Beethoven va començar a improvisar una melodia lenta, trista, misteriosa... que acabaria essent el Clar de Lluna.
Sigui quin sigui el seu origen, la Sonata Clar de Lluna és una de les millors obres del gran compositor.
La Sonata Clar de Lluna consta de tres moviments i no dels quatre habituals. El primer moviment, Adagio sostenuto, és lent i tranquil, de caràcter somniador amb pinzellades de malenconia i tristesa. Comença amb l’incansable acompanyament d’acords desplegats en tresets. Acords que presagien un misteriós aire de tragèdia, dels quals, quan ja sembla tot perdut, apareix el lament, aquesta melodia màgica de notes llargues, extenses, eternes... en paraules del músic francès Hector Berlioz “es una de les obres que el llenguatge humà no pot qualificar”
Sembla que la música es desenvolupi aleatòria i lliurement, com un vol d’ocell, però en realitat s’estructura amb una forma ternària semblant a la Forma-sonata
Segon moviment Allegretto
El segon moviment Allegretto és un minuet, quelcom molt habitual en el classicisme. És un breu moviment de ritme juganer i caràcter tranquil, sense estridències, que contrasta amb el patetisme desesperat del següent moviment.
Tercer moviment Presto agitato
El tercer moviment Presto agitato és una diabòlica successió d’escales i arpegis que estructuren una Forma-sonata. Diverses melodies tramades amb mestria, transmeten la desesperació i el sofriment extrems. El moviment, violent, tràgic, de difícil execució, es corona per dos forts acords que posen fi al dolorós poema.
Has pogut escoltar la delicada interpretació del pianista i director d’orquestra argentí-israelià Daniel Baremboim. a Berlín.
W. A. Mozart Cosí fan tutte, Concertant de les metzines Cosa vedo!. Dues germanes joves estan desesperades perquè els seus promesos han d'anar a la guerra (Terzetto Soave sia il vento). Tanmateix ben aviat, dos nois molt atractius comencen a rondar-les; en realitat són els seus promesos, disfressats per tal de no ser reconeguts.
Què pretenen els dos nois amb aquest engany malintencionat? Doncs demostrar a un vell amic -el senyor Alfonso-, que no creu en la fidelitat de les dones, que les seves promeses no són com les altres, sinó que elles els seran fidals durant la seva -fingida- absència.
Efectivament, les dues germanes, bojament enamorades dels seus promesos, estan desconsolades, però no per gaire temps. Despina, la seva criada desvergonyida, els repeteix que tots els homes són iguals, inconstants i mentiders. Despina descobreix l'engany i també vol jugar. Amb els afalacs continus dels nois, les promeses d'amor, i les idees lliberals de Despina, mica en mica les germanes es comencen a mirar als dos estrangers. Fins que ells, fent veure que s'emmetzinen per amor, aconsegueixen que les noies sucumbeixin enamorades als seus peus i que es prometin en matrimoni!
I què passarà quan es descobreixi l'engany i tornin els promesos reals? Hi haurà morts i venjances? Defalliments i drames passionals? Doncs no: tot acaba amb perdó i reconciliació. De fet les dues noies han demostrat debilitat, cosa molt humana, i ho han fet sense malícia. Qui les podria castigar? A més... qui ha enganyat a qui?
El concertant de les metzines Cosa vedo! és un moments de gran complexitat dramàtica. Hi ha sis personatges que manifesten sentiments diferents davant la mateixa situació: això suposa un gran repte des del punt de vista teatral i musical. És el moment en que els dos promesos, disfressats, es prenen un verí (imaginari) davant les noies amb la complicitat de Don Alfonso, qui els intenta convèncer que no se'l prenguin. Els nois cauen "ferits de mort" i les noies avisen la criada Despina perquè els ajudi, aleshores...
Despina i Don Alfonso, còmplices de l'engany, s'ho passen d'allò més bé incitant a les noies a cuidar els dos joves.
Els dos promesos interpreten el seu paper en l'engany, interiorment alarmats davant el tomb que prenen els esdeveniments estan
Les dues germanes, desorientades i entendrides davant una situació tan dramàtica són les úniques que, innocents, no fingeixen els seus sentiments.
L'escena comença amb el dolç i plàcid Ah, che tutta in un momento, un duet on les dues germanes es lamenten de com s'ha capgirat la seva vida amb el viatge inesperat dels seus promesos i la sorprenent arribada dels dos admiradors estrangers.
Un canvi a tonalitat menor a 2:48 dóna entrada a Don Alfonso i als dos joves que volen enverinar-se. I comença la farsa.
L'ombra del dubte, l'alè de la mort es respira en la música: breus notes mantingudes en la corda a 3:50, seguit de tocs llunyans de metall, respiració entretallada dels personatges... tot és tan creïble! fins que el cínic Don Alfonso, retornant al to major, ens recorda que tot plegat no és més que un engany.
L'arribada de Despina a 2:50 precipitarà els esdeveniments i posarà encara més en evidència la innocència ridícula de les germanes i el desconcert dels dos joves enamorats. Definitivament, la farsa està servida!
Altra vegada el tractament orquestral és magnífic, especialment interessant a partir de 6:18, on crea una atmòsfera de misteri burlesc. Les breus escales descendents són riallades orquestrals que incideixen dramàticament en la burla de les dues noies. Aquest recurs Mozart també el va utilitzar en la coneguda ària Madamia il catalogo è questo de l'òpera Don Giovanni.
I és clar, després d'un enverinament fictici, cal avisar un metge també fictici! Apareix Despina disfressada, parlant llatí, i utilitzant una excèntricatècnica curativa que inclou l'ús del magnetisme. I és que bromes a part, a finals del segle XVIII s'estan fent descobriments accelerats sobre les propietats de l'electricitat i el magnetisme.
Wolfgang Amadeus Mozart, Il dissoluto punito, ossia il Don Giovanni, (el llibertí castigat o Dom Joan) ària de Leporello Madamia il catalogo è questo. Dom Joan, un llibertí, conquistador sense escrúpols, corre lliure per Sevilla. La seva dona, la pobre i enganyada Donya Elvira el busca sens descans. Finalment el troba! però ell hàbilment s'escapoleix de nou, mentre Donya Elvira queda absorta escoltant a Leporello, el fidel criat del seu marit.
Leporello li ensenya el catàleg de les conquestes de Dom Joan, un catàleg que he confegit jo mateix, diu orgullós. Detalla: a Itàlia 640, a Alemanya 231, a França 100, a Turquia 91, ep! i a Espanya ja en són 1003! A més a Dom Joan tot li va bé i tot compta (mentre porti faldilles): pageses, cambreres, ciutadanes, marqueses, baroneses, princeses... dones de tot tipus i edats! La llista d'enganys és llarga i encara ho serà més: el llibertí Dom Joan sempre té nous "projectes".
Sens dubte, l'ària Madamia il catalogo è questo és de totes totes una obra mestra:
Resol magistralment el caràcter burlesc i primari de Leporello utilitzant la veu de Baríton, de to directe i natural.
En la primera part de l'ària, Leporello parla per ell mateix, per això la música té un caràcter fresc, propi d'algú de les classes populars.
L'orquestra, amb un ritme curt i estacat de notes repetides, es converteix en una màquina de comptar.
També l'orquestra, al final de frase deixa anar unes àgils escales descendents: són com "riallades" que ridiculitzen la pobra Elvira.
La segona part de l'ària, més serena i tranquila, és una romança, una dolça cançó d'amor que canta la bellesa de les dones. Leporello parla en boca del seu amo, membre de la noblesa i gran conquistador. Aquesta part esdevé una declaració d'intencions de Don Joan.
El vídeo s'inicia amb el recitatiu-diàleg entre Leporello i Donya Elvira quan aquesta s'ha adonat que Dom Joan se li ha escapat. Has vist que cofoi està Leporello amb el seu llibre? A 1:08 comença l'ària. A 1:24 sentim les "riallades" orquestrals. A 2:50 fixa't com Leporello plega el llibre com dient "no me l'espatllis, tu!". Tot seguit comença la segona part de l'ària, molt més tranquil·la. És encantador quan diu "la piccina", i quan fa que toca la guitarreta? Hi ha mil detalls, no te'ls perdis!
El director de cinema Joseph Losey féu el 1979 una versió en cinema del Don Giovanni de Mozart. Els millors intèrprets Mozartians del moment donen vida als personatges de l'òpera en un entorn de somni: la Vil·la Rotonda de Palladio a Venècia. En aquest vídeo es veu el moment de rodatge d'aquesta coneguda ària del Don Giovanni.
Wolfgang Amadeus Mozart Cosí fan tutte, terzetto Soave sia il vento. En aquest món hi ha coses que són essencialment Belles: el somriure d'un infant, l'abraçada d'un amic, una flor en un jardí... i hi ha música que les acompanya.
Imaginem dos joves que emprenen un llarg viatge de destí incert, per mar. Des del moll, elles, que els estimen immensament, els acomiaden amb l'esperança que el seu retorn sigui prompte i feliç. Diuen: que el vent sigui suau, i tranquil·la l'onada, i que tots els elements, benignes, responguin als nostres desitjos. I la música els acompanya.
Una bella joia musical que, en la seva petitesa concentra tota l'essència del Classicisme: elegància i simplicitat. Tres veus: soprano, mezzosoprano i baríton, es conjuguen amb delicadesa sobre el mar d'onades que revesteix, de fons, l'orquestra. Escolta-ho una i altra vegada per descobrir mil i un detalls que fan d'aquest petit tresor una obra immensa.
No et perdis aquest breu vídeo sobre el misteri del manuscrit del Cosi fan tutte que hi ha a Barcelona i sobre la representació de l'obra a la capital de Catalunya. Investigacions avalades per l'Universitat Autònoma de Barcelona:
Wolfgang Amadeus Mozart Simfonia nº 40 en Sol m K. 550. Mozart va escriure la seva primera simfonia només amb 8 anys. Al llarg de la seva vida en va escriure un total de 41, de les quals les sis darreres són les més destacades i les 39, 40 i 41, compostes el 1788, es consideren obres mestres.
En aquestes darreres obres, quan passava moments molt difícils, Mozart comença a voler expressar sentiments profunds més enllà de fer passar una estona agradable, cosa que implica elaborar més la música.
En la Simfonia nº 40, sense abandonar l'estil elegant i mesurat del classicisme, el compositor és capaç de reflectir el seu drama personal en una música profunda i tràgica. En l'aspecte formal cal destacar que dels quatre moviments de l'obra, tres són en Forma-Sonata d'estructura complexa i magistralment resolts. En les darreres obres, Mozart anuncia un canvi d'estil cap a la profunditat dels sentitments humans que Beethoven acabarà desenvolupant.
De moment només adjunto vídeos sobre el primer moviment de la Simfonia nº 40 ja que per si sol és prou interessant. La resta de moviments els posaré més endevant. Els moviments són:
I. MoltoAllegro
II. Andante
III. Minuet
IV. Allegro Assai
Heus ací la Simfonia nº 40 de Mozart
El compositor i director d'orquestra Leonard Bernstein explica els passatges de la Simfonia nº 40 més destacats. Hi ha molts conceptes tècnics, i és en anglès, però s'entén força bé.
I ara unes notes d'humor de la mà de Igudesman & Jo.
Escolta el Mozart Bond del seu espectacle A little nightmare music
El Tema amb Variacions és una forma instrumental que té els seus origens en el Renaixement i que s'ha anat treballant durant els diferents períodes musicals amb més o menys fortuna. Grans compositors com Bach, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Chopin, etc. han escrit Temes amb Variacions memorables.
El Tema amb Variacions presenta un Tema (A) que es repeteix amb algun canvi o variació (V). Pot haver-hi tantes Variacions com el compositor desitgi. Les variacins del tema poden ser melòdiques, rítmiques, d’incorporació de nous instruments, canvi de tonalitat, de compàs, amb aparició de noves melodies, etc. A vegades els canvis són tan profunds que el tema no es reconeix!
Al final, després d'haver escoltat les variacions, pot ser que tornem a escoltar el Tema en estat pur o bé una Coda. Així, l'estructura del Tema amb Variacions pot ser: A V1 V2 V3... A o Coda.
Posem com a exemple un conegut Tema amb Variacions, el del segon moviment de la Simfonia nº 94, de la Sorpresa de Haydn (clica al damunt per anar al seu post d'aquest blog). Ací tens la música i com pots localitzar el tema i les seves variacions:
Estructura del moviment: Tema V1 V2 V3 V4 Coda
0:08 - Tema A (aabb)
1:11 - Variació 1. S'afegeix una deliciosa melodia, com un contracant als violins primers.
2:11 - Variació 2. Frase a que comença contundent amb to menor i acaba suavitzada. La Frase b esdevé furiosa, com una tempesta d'estiu enmig la calma assolellada del dia, i acaba més calmada en un fil musical que enllaça subtilment amb la següent variació.
3:14 - Variació 3. Comença entre humorística i lírica amb el protagonisme de l'oboè i la flauta.
4:14 - Variació 4. La més simfònica i exultant de totes. L'orquestra esclata amb tot el seu ventall tímbric (timbales incloses) incloent un moment de gran lirisme i enginy melòdic.
5:14 - Coda. Esclata en una cadença trencada que es tanca suggerint el tema en pianissimo.
Una música simplement meravellosa!
Per copsar-ne més detalls no et perdis aquest vídeo on s'explica tot el segon moviment de la Simfonia de la Sorpresa de Haydn
Franz Joseph Haydn Simfonies. Si un compositor encarna en la seva totalitat l'esperit del Classicisme, aquest és sens dubte, F. J. Haydn. Home discret i treballador, amable, educat, gaudia d'un bon humor que trasllueix en la seva música. Una música, per cert, bella, ordenada, clara i precisa.
Entre les moltes obres que va compondre destaquen més de 100 simfonies (diversos experts en compten 104, altres 108, ja que l'autoria d'algunes no està clara), totes elles de gran perfecció formal i bellesa melòdica. El seu estil va ser imitat arreu, pel qual se'l considera el pare de la Simfonia (no n'és el creador, però si el que més va perfeccionar-ne l'estructura i que va ajudar a popularitzar-la). La bondat i el bon humor de Haydn, tot i el seu aspecte seriós i formal, es veuen reflectits en les simfonies, que amaguen bromes i anècdotes. El públic es divertia tant que va començar a posar-los sobrenoms. Així tenim la Simfonia delrellotge, de la gallina, de la sorpresa, del miracle, de l'adéu, del distret, etc.
Per exemple, en un concert a Londres, es va despendre una gran aranya de llums sense ferir a ningú. D’aquí ve que la Simfonia nº 96 (una de les estrenades a Londres) s’anomeni Simfonia del Miracle. En la Simfonia nº 101, un ritme com de tic-tac en el segon moviment la va batejar com Simfonia del Rellotge.
Un altre exemple molt conegut és la Simfonia nº 94 o Simfonia de la Sorpresa. Es tracta d’una simpàtica broma musical que Haydn va fer deliberadament. L’obra fou composta per ser interpretada a Londres. Advertit que el públic anglès acostumava a dormir la migdiada als concerts, Haydn va incloure-hi una simpàtica i inesperada sorpresa. A veure si la descobreixes!
En aquest vídeo el pianista Robert Levin analitza el segon moviment de la Simfonia de la Sorpresa, on hi ha l'acudit musical que l'ha fet cèlebre.
Pots veure l'anàlisi dels altres tres moviments de la Simfonia clicant aquests enllaços
Escolta aquesta breu introducció (en anglès) de la Simfonia de la Sorpresa de Haydn
Escolta ara la música del segon moviment de la Simfonia de la Sorpresa de Haydn.
També és curiosa La Simfonia nº 60, el Distret, que conté un passatge humorístic sorprenent. El darrer moviment comença amb un prestissimo que es deté de sobte: el director atura la música, el concertino es gira cap a l'orquestra fent afinar els instruments (cosa que es fa només al principi d'un concert!) i tornen a tocar altra vegada. Ho pots veure en aquest vídeo a partir del minut 7:14. No et perdis l'expressió del director anglès Richard Norrington!
Per posar fi a aquest post, res millor que la Simfonia nº 45, el comiat . Fou composta per intentar que el príncep Esterházy, per a qui Haydn treballava, escurcés la llarga estada a la seva residència d’estiu i els músics poguessin tornar a la ciutat amb les seves famílies. Afegí un cinquè moviment als quatre habituals, on els músics anaven deixant de tocar per torns, apagant les espelmes del seu faristol i abandonant l’escenari, fins acabar sols amb dos violins i la sala a obscures. El príncep captà la indirecta i al dia següent tots tornaren a casa.
Escolta ara la música del darrer moviment de la Simfonia del comiat de Haydn. Fixa't com van marxant els músics, un a un, sigilosament...
Sort que el príncep Esterhazy era intel·ligent i va entendre el missatge!
En aquest vídeo l'insigne actor Peter Ustinov analitza el moviment final de la Simfonia del comiat, una simpàtica reivindicació laboral que va veure assolit el seu objectiu!
Wolfgang Amadeus Mozart Sonata en Do M K.545 anomenada Sonata Fàcil. No és d'estranyar que aquesta sigui una de les obres per a piano sol més conegudes de Mozart. Es tracta d'una obra de maduresa (1788) deliciosa que comença amb una melodia fresca i elegant. Magistralment construïda, l'obra emana aquella bella simplicitat i aquell optimisme tan propi del Classicisme.
Mozart va anotar que aquesta sonata estava feta "a la manera dels principiants" indicant que les escales i arpegis presents en el primer moviment tenien un esperit pedagògic. Potser per això s'ha guanyat el sobrenom de Sonata fàcil. Cal aclarir, però, que de fàcil aquesta obra no en té res.
Retrat de Mozart el 1770 pel pintor D. S. Rosa a Verona
Aquesta Sonata consta de tres moviments (malgrat les Sonates en tenen habitualment quatre) que pots escoltar en una excel·lent interpretació del director i pianista alemany Christoph Eschenbach. (Tot i que es tracta d'un clip de vídeo, hi ha la imatge fixa del retrat pòstum de 1819 de Mozart)
I. Allegro
Moviment construït segons l'estructura de Forma-Sonata:
Exposició (A pont B) 0:02 es repeteix tot a 0:46
Desenvolupament 1:32
Reexposició (A pont B) 1:52 es repeteix desenvolupament i reexposició seguits a 2:43
Si vols entendre millor aquesta estructura tan important en la música instrumental del Classicisme, visita l'article sobre la Forma-Sonata en aquest blog
II. Andante i III. Allegro Rondó
El 27 de Maig de 1877 el compositor i pianista noruec Edward Grieg va escriure "durant l'hivern he estat enfeinat amb una tasca interessant: afegir de forma lliure una segona veu de piano a moltes sonates de Mozart. En un primer moment vaig entendre-ho com un exercici pedagògic, però va sortir l'oportunitat de tocar-ho en un concert, i el resultat va sonar sorprenent bé"
Així es justificava Edward Grieg davant les crítiques que va rebre en "reescriure" aquesta Sonata de Mozart per a dos pianos, afegint una segona veu per a tocar amb dos pianos. Des d'aleshores molts professors de piano utilitzen la versió de Grieg per acompanyar els seus alumnes quan estudien les Sonates de Mozart i així corregir problemes de tempo o simplement per enriquir la melodia i donar-li un toc més colorista i romàntic.
Edvard Grieg el 1890
Tu mateix pots jutjar si la versió de Grieg és una obra de concert o tan sols un exercici pedagògic. Pots escoltar-la de la mà dels pianistes Sviatoslav Richter i Elisabeth Leonskaja:
I. Allegro
II. Andante
III. Allegro: Rondó
També és molt recomanable la versió de la pianista Marta Argerich i Piotr Anderszewskique hi ha a la xarxa. Et deixo l'enllaç del primer moviment: http://www.youtube.com/watch?v=YqQY6-Bvz1s
En el Classicisme (segona meitat del segle XVIII) la bellesa d'una obra depèn, en part, de la seva perfecció formal. Apareix la Forma-Sonata, que s'utilitza com a estructura musical en el primer moviment de peces instrumentals. Aquestes peces estan formades per quatre moviment que, generalment, són:
I. Allegro: moviment ràpid que segueix l'estructura de Forma-Sonata.
II. Adagio: moviment lent. També pot ser un Andante
III. Minuet: dansa en compàs 3/4 molt de moda en els segles XVII i XVIII
IV. Allegro: moviment ràpid que sovint segueix l'estructura de Rondó
Segons la seva instrumentació, la peça, s'anomena:
Simfonia: peça per a orquestra
Sonata: peça per a un instrument de tecla (piano, clavecí) o bé un instrument melòdic amb acompanyament (violí i piano, flauta i baix continu, etc)
Trio: peça per a tres instruments (violí, violoncel i piano)
Quartet de Corda: peça per a dos violins, viola i violoncel
Quintet: peça per a cinc instruments (quartet de corda i piano)
La Forma-Sonata s'utilitza durant el Classicisme, i s'abandona parcialment durant el Romanticisme. És a dir, en el segle XIX es continua utilitzant com a base estructural que els compositors transformen segons el seu parer. Aquí, però ens dedicarem a la Forma-Sonata en el sentit "d'estructura" que en el Classicisme se segueix de manera força estricta.
La Forma-Sonata segueix el següent esquema:
Seguim aquesta estructura en una de les peces més escoltades de la història de la música, la Petita música nocturna de Mozart. El primer moviment, Allegro, segueix una estructura de Forma-Sonata perfecta:
EXPOSICIÓ: es presenten dos temes A i B que s'enllacen amb un fragment anomenat Pont
0:10 a 0:48 Tema A en Sol M (Tònica). Molt rítmic i vital
0:49 a 1:04 Pont que té la funció d'enllaçar els dos temes A i B
1:05 a 1:49 Tema B en Re M (dominant de Sol). Més suau i graciós
1:50 a 3:20 Repetició de A pont B, és a dir, tot el que hem escoltat fins ara.
DESENVOLUPAMENT: es transformen els temes presentats a l'exposició combinant-los com el compositor desitgi. Es pot canviar les melodies, fragmentar els temes, alterar el ritme o, el que és més habitual, anar canviant la tonalitat de la música (modulació). En altres paraules, el compositor té tota la llibertat per fer amb la seva música el que vulgui.
3:21 a 3:53 Desenvolupament molt curt. Comença amb els primer motiu del tema A que es repeteix dues vegades canviant de tonalitat. Apareix el graciós fragment del Tema B que modula fins conduir-nos en sentit ascendent (i magistralment!) amb la Reexposició.
REEXPOSICIÓ: Es repeteix l'Exposició però amb dos canvis: els temes són en la mateixa tonalitat i al final s'afegeix una coda
3:53 a 5:25 Tornem a escoltar la mateixa música que en l'Exposició A pont B, però ara els dos temes són en la mateixa tonalitat (Sol M). El compositor té la mestria de fer que l'oient no noti aquests canvis.
5:25 a 5:35 CODA final (cua, en Italià)
Si vols escoltar tota la peça no et perdis l'article de la Petita música nocturna de Mozart d'aquest mateix blog.
Wolfgang Amadeus Mozart Serenata nº 13 per cordes en Sol M K. 525 anomenada Petita música nocturna (Eine kleine Nachtmusik). Aquesta obra de 1787 per a orquestra de cambra encarna en tots els sentits l'esperit de la música del Classicisme.
Es tracta d'una peça per a orquestra de cambra només amb instruments de corda. Consta de quatre moviments:
I. Allegro
II. Romanze: Andante
III. Menuetto: Allegretto
IV: Rondo: Allegro
Heus aquí aquesta obra imprescindible que comença amb l'inoblidable tema...
A continuació pots escoltar una excel·lent interpretació de l'obra de la mà d'un quintet de corda amb una sonoritat plena i impecable. Sota de cada clip de vídeo tens una guia per seguir l'estructura de cada moviment.
I. Allegro
Música plena de frescor i vitalitat amb la mesura expressiva pròpia del Classicisme musical. Segueix d'una manera estricta l'estructura de Forma-Sonata
La Forma-Sonata segueix el següent esquema:
EXPOSICIÓ: es presenten dos temes A i B que s'enllacen amb un fragment anomenat Pont
0:10 a 0:48 Tema A en Sol M (Tònica). Molt rítmic i vital
0:49 a 1:04 Pont que té la funció d'enllaçar els dos temes A i B
1:05 a 1:49 Tema B en Re M (dominant de Sol). Més suau i graciós
1:50 a 3:20 Repetició de A pont B, és a dir, tot el que hem escoltat fins ara.
DESENVOLUPAMENT: es transformen els temes presentats a l'exposició combinant-los com el compositor desitgi. Es pot canviar les melodies, fragmentar els temes, alterar el ritme o, el que és més habitual, anar canviant la tonalitat de la música (modulació). En altres paraules, el compositor té tota la llibertat per fer amb la seva música el que vulgui.
3:21 a 3:53 Desenvolupament molt curt. Comença amb els primer motiu del tema A que es repeteix dues vegades canviant de tonalitat. Apareix el graciós fragment del Tema B que modula fins conduir-nos en sentit ascendent (i magistralment!) amb la Reexposició.
REEXPOSICIÓ: Es repeteix l'Exposició però amb dos canvis: els temes són en la mateixa tonalitat i al final s'afegeix una coda
3:53 a 5:25 Tornem a escoltar la mateixa música que en l'Exposició A pont B, però ara els dos temes són en la mateixa tonalitat (Sol M). El compositor té la mestria de fer que l'oient no noti aquests canvis.
5:25 a 5:35 CODA final (cua, en Italià)
II. Romanze: Andante
Elegància pròpia del Classicisme. Segueix l'estructura ABACA Coda
III. Menuetto: Allegretto
El Minuet era una dansa molt de moda entre les classes altes del segle XVIII. Ritme ternari. Segueix l'estructura Minuet (AABB) Trio (CCDCDC) Minuet (AB)
Els temes A, B i C tenen 8 compassos mentre que el tma D només en té 4
IV: Rondo: Allegro
Tal i com el seu nom designa, aquest moviment és ràpid i segueix una estructura de Rondó: ABACA Coda
