Una primera descoberta a la música de tots els temps.
Objectiu
Aquest blog neix i creix amb la voluntat de ser una eina didàctica per aquells que s'inicien en el descobriment de la música clàssica i, molt especialment, per als meus alumnes de secundària... espero que sigui útil!
Una òpera… què és? Doncs una obra de Teatre on els actors són en realitat cantants. És a dir, una òpera és una obra de teatre cantada. Les òperes poden ser divertides (opera buffa o òpera còmica) o dramàtiques (opera seria), igual que les pel·lícules, vés!
I com saber que allò que escolto és òpera...? doncs ben fàcil! En una òpera els cantants tenen un nivell tècnic molt alt, i a més no paren de cantar en tota l’estona, fins i tot en els diàlegs.
L’òpera va aparèixer en l’època Barroca. Sembla ser que la va inventar sense voler el compositor Claudio Monteverdi el 1607 quan va fer l’obra in musica Orfeo.
A partir d’aquí aquest espectacle va tenir tant d’èxit que la gent hi assistia massivament. Ara! en el Barroc, la gent no assistia a l'òpera com avui dia, ocupant un seient i escoltant educadament amb atenció i silenci. No! Els teatres d'òpera del segles XVII i XVIII eren els llocs ideals per a trobar-se amb els amics, per a fer negocis, fer safareig o fins i tot per a berenar i fer la migdiada! Allò eraun orgue de gatson a dures penes se sentia el pobre cantant que s'esganyitava des de l'escenari. Per això els músics feien el possible per a fixar l'atenció del públic i que els escoltessin. Si al final s'aconseguia arrencar uns quants aplaudiments, ja era molt. L'alternativa era rebre el cruel impacte de tomàquets, naps i cols...
En el Barroc, l'èxit d'un cantant es mesura per la capacitat de fixar l'atenció del públic i sorprendre'l amb improvisacions plenes de malabarismes vocals i aguts impossibles. Elscastratii les sopranos són especialistes en "fer a miques" les obres dels compositors. Les obres "desapareixen" en una nebulosa de notes improvisades que desesperen als compositors i als músics de l'orquestra, però que encanten al públic.
Val, prou rotllo, anem al gra. Per ser tot un expert o experta de l’òpera has de saber que la música es divideix en trossets molt fàcils de distingir:
1-Primer sempre hi ha una obertura, és a dir una introducció de l’orquestra per aconseguir que la gent calli. Clar! Penseu que moltes vegades els espectadors eren de la noblesa i el compositor que era considerat un criat no podia pas dir aquella gent emperrucada que callessin! Els ho havia de dir... subtilment!
2-Recitatiu: el cantant canta com si parlés i just l’acompanyen el baix continu, és a dir clavecí i violoncel.
3-Ària: ha arribat el moment de lluir-se! Els cantants esperaven cantar àries ben espectaculars per arrencar bravos i aplaudiments. Si ho feien bé plovien els contractes i els calerons!!
4-Cor i danses: en una òpera barroca podia aparèixer un cor i grups de ballarins, especialment si era per al teatre del rei o la noblesa que pagaven el que calia per acontentar els seus convidats i fer-se populars.
Aquesta és l'òpera Giulio Cesare de Georg Friedric Händel, espectacular!
Digues què és què! Aparella els minuts del vídeo amb el fragment d'òpera que s'hi escolta:
i per acabar... com és que el cantant principal que és un home... té veu com de dona?
La Música Aquàtica és un conjunt de tres Suites orquestrals de G. F. Händel (Suite en Fa major HWV 348, Suite en Re major HWV 349 i Suite en Sol major HWV 350). Juntament amb les suites de la Música per als reials focs artificials, és l’obra instrumental més cèlebre del compositor alemany.
Canaletto El riu Tàmesi amb la catedral de St. Paul elLord Mayor’s Day 1848
La Música Aquàtica està formada per diverses peces curtes que segueixen ritmes de danses molt de moda a l’època. Tot i que Händel va compondre l’obra per a ser escoltada, aqui tens un Minuet (dansa galant francesa) i una Giga (dansa ràpida d’origen anglès) de la Música Aquàtica de Händel ballats en una reconstrucció a l’estil del segle XVIII amb vestits i instruments d’època.
Händel va compondre l’obra per al seu senyor, el rei Jordi I d’Anglaterra, qui volia fer un passeig pel Tàmesi amb un reduït nombre d’acompanyants ben escollit, i amb bona música. El 17 de Juliol de 1717 les barques van sortir a passejar, una d’elles carregada amb 50 músics anava a la deriva perfumant l’aire amb melodies de Händel.
G.F. Händel i el rei Jordi I sobre el Tàmesi el 17 de juliol de 1717
pintat al segle XIX perE. J. Conrad Hamman
La crònica del diari de Londres ho explica així:
“Un dimecres cap a les vuit del vespre, el rei va embarcar a Whitehall en una barcassa descoberta, on també viatjava la duquessa de Bolton, la duquessa de Newcastle, la comtessa de Godolphin, la senyora Kilmanseck i el comte d’Orkney, i la comitiva remuntà el riu en direcció a Chelsea. Els acompanyaven moltes barcasses ocupades per personalitats importants, i el nombre d’embarcacions era tan gran que cobrien tota l’amplada del riu. Per als músics es disposà la barca d’una companyia de la city, i hi viatjaven una cinquantena d’instrumentistes de tota mena, que no van parar de tocar –mentre les embarcacions viatjaven a la deriva sense rems- des de Lambeth fins a Chelsea les simfonies més boniques, compostes especialment per a l’ocasió pel senyor Händel: sa majestat quedà tan complagut que va fer repetir la interpretació tres vegades en el viatge d’anada i tornada. A les onze de la nit, sa majestat desembarcà a Chelsey, on s’havia preparat un gran sopar, després del qual es va sentir un altre afinat concert que durà fins a les dues; seguidament sa majestat va emprendre el viatge de tornada, amenitzat igualment amb música fins al final.”
London Daily Courant, 19 de Juliol de 1717
T’imagines els músics enxubats a la barca? Sort que Händel va prescindir del clavecí!
I és clar calia anar repetint la peça sempre que el rei ho desitjava!
La crònica no parla del fred que van passar els músics, del mal d’esquena, del mareig dalt de la barca i les durícies als dits després de tocar durant gairebé vuit hores seguides... ni tan sols diu si van sopar.
Ara, la crònica tampoc descriu les boniques melodies, la justesa en el ritme i la variadíssima orquestració d’aquestes peces delicioses i brillants, plenes de la gràcia aristocràtica de Händel. Respon les preguntes següents:
Què és la música aquàtica de Händel?
Què són la Giga i el Minuet?
Per a qui va compondre l’obra Händel?
Per a què servia aquesta música?
En quines condicions el rei va escoltar aquesta obra?
Et sembla que els músics ho van passar bé? Perquè?
Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.
Ària Ombra fedele
Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).
El Castrat Antonio Maria Bernacchi
Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.
Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.
Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.
Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.
La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.
Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.
Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.
Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.
Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.
Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.
Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:
Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.
Coltelli. Instruments per a practicar la castració
En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.
Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.
Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.
El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.
Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753
Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.
Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.
Creus que exagero?
Comprova-ho amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!
Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel
Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel
Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel
A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.
Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.
En el Barroc, la gent no assisteix a l'òpera com avui dia, ocupant un seient i escoltant educadament amb atenció i silenci. No! Els teatres d'òpera del segles XVII i XVIII eren els llocs ideals per a trobar-se amb els amics, per a fer negocis, fer safareig o fins i tot per a berenar i fer la migdiada! Allò era un orgue de gats on a dures penes se sentia el pobre cantant que s'esganyitava des de l'escenari. Per això els músics fèien el possible per a fixar l'atenció del públic i que els escoltessin. Si al final s'aconseguia arrencar uns quants aplaudiments, ja era molt. L'alternativa era rebre el cruel impacte de tomàquets, naps i cols...
En el Barroc, l'èxit d'un cantant es mesura per la capacitat de fixar l'atenció del públic i sorprendre'l amb improvisacions plenes de malabarismes vocals i aguts impossibles. Els castrati i les sopranos són especialistes en "fer a miques" les obres dels compositors. Les obres "desapareixen" en una nebulosa de notes improvisades que desesperen als compositors i als músics de l'orquestra, però que encandilen al públic.
Davant d'aquesta situació els compositors van establir l'Ària da Capo, una estructura on el cantant havia de respectar l'obra escrita pel compositor però que deixava espais per a la improvisació i el lluïment vocal.
L'ÀriadaCapo és l'estructura musical més utilitzada en les obres vocals del Barroc. La trobem en algunes Cantates, i sobretot en L'Oratori i l'Òpera, si bé és en aquesta darrera on trobem els resultats més espectaculars.
L'Ària da Capo s'estructura en tres parts ABA'
A: L'orquestra introdueix la melodia principal, generalment en tempo Allegro. La veu es llueix i repeteix el text diverses vegades. Quan acaba la secció hi ha una petita cadenza on hi ha el darrer lluïment vocal del cantant. S'ha de respectar allò escrit en la partitura.
B: Secció que crea un contrast amb l'anterior ja que el tempo és més tranquil i la melodia menys vistosa. També s'ha de respectar allò escrit en la partitura.
A': Repetició de la secció A des del principi. Sobre la base del que hi ha escrit, el cantant té llicència per a improvisar i introduir les notes, aguts, escales i malabarismes vocals que vulgui. Al final hi ha una gran cadenza on l'orquestra es manté en silenci mentre el cantant improvisa. Quan aquest ha acabat l'orquestra toca la darrera frase per a donar fi a l'ària.
L'ària sempre va precedida per un recitatiu.
A continuació tens la guia d'audició de tres àries da capo, totes elles de l'òpera Giulio Cesare de G. F. Händel.
Da tempeste il legno infranto, Ària de Cleopatra (Soprano).
Cleopatra, que es troba captiva i trista, esclata de joia quan el seu estimat, Juli Cèsar, a qui ella creia mort, l'allibera dels seus raptors.
Es tracta d'una ària da capo de gran nivell interpretada per la soprano francesa Natalie Dessay.
Ària da Capo: dividida en tres seccions ABA'
A
0:00 Introducció orquestral: dóna el tempo, el to i el caràcter a l'ària
0:19 Melodia en to major amb figuracions vocals. El text es repeteix diverses vegades
6:22 Petita cadenza que indica el final de la secció. Acaba amb la intervenció de l'orquestra
B
2:22 Melodia en to menor més tranquil·la tot i que hi ha passatges amb figuracions
3:20 Petita cadenza vocal que indica final de secció
da Capo A' (repetició de la secció A amb alguns canvis, per això l'anomenem A')
Es repeteix tota la secció A però ara el cantant té llibertat per improvisar i cantar més figuracions vocals.
Destaca especialment la cadenza final a 5:23, amb més notes i aguts no escrits a la partitura original.
En la cadenza l'orquestra segueix les improvisacions del cantant fins que aquest acaba i torna a fer sonar el motiu principal de l'ària per donar fi a la peça
Svegliatemi nel core, Ària de Sesto (en el Barroc Castrato, actualment, Mezzosoprano)
Sesto, fill de Cornèlia promet venjar-se de l'assassinat del seu pare Pompeu, després d'haver vist rodolant el seu cap. Està furiós, desesperat, i per això canta una ària de bravura, de tempo Allegro i amb moltes notes.
La Mezzosoprano austríaca Angelika Kirchschlager interpreta aquesta ària en un muntatge del festival de Glyndebourne, Anglaterra
A 0:00
B 1:08 més tranquil·la, legato i cantabile A' 2:38 da capo amb algunes notes afegides. Curta cadenza a 3:33
Va tacito e nascosto, Ària de Juli Cèsar (en el Barroc Castrato, actualment, Contratenor o Mezzosoprano)
Ptolomeu, cap de l'exèrcit Egipci, ha convidat el seu enemic Juli Cèsar al seu palau. L'heroi Romà, descobreix l'emboscada que Ptolomeu li prepara i li canta referint-se a Ptolomeu com un "caçador àvid de presa".
La Mezzosoprano britànica Sarah Connolly canta magistralment aquesta coneguda ària.
Recitatiu 0:00
Juli Cèsar (Soprano, en el Barroc, Castrato) i Ptolomeu (Contratenor, en el Barroc, Castrato) dialoguen amb el baix continu fent l'acompanyament.
A 1:04 Tempo Andante. En l'acompanyament destaca un inusual protagonisme de la trompa (instrument de vent-metall). Aquesta reforça la metàfora cinegètica de Juli Cèsar quan aquest es refereix a Ptolomeu com a un "caçador que fa servir les males arts per aconseguir la presa" (traducció lliure de l'autora).
B 4:06 Segona secció que no trenca amb el tempo de la secció A. Hi destaquen els diversos canvis de tonalitat, i una delicada cadenza a 4:42 cantada magistralment i que finalitza amb un lluït greu.
A' 5:10 da Capo amb algunes notes afegides amb mesura i delicadesa. Cadenza improvisada a 5:40
Curiositat! fixa't que al final tot i que el públic aplaudeix, cap cantant es gira per saludar. L'acció de l'òpera continua! Només en alguns casos, quan el públic ovaciona durant molta estona, es permet al cantant saludar tímidament. És una convenció típica de l'òpera.
Händel Sarabanda de la Suite per a clavecí nº 4 HWV 437. Possiblement aquesta Sarabanda sigui la més popular de totes les danses amb aquest nom, sobretot des que va ser emprada a la banda sonora de la pel·lícula Barry Lindon d'Stanley Kubrick.
Aquesta cinta fou considerada durant molt de temps una de les 100 millors pel·lícules de la història del cinema.
L'aire pompós dels palaus aristocràtics on Händel treballava, es dibuixa amb un ritme lent i pesant. L'orquestra avança lenta però decidida. La corda traça una melodia en progressió, i de fons, discretament, el clavecí basteix un fons de gran riquesa harmònica.
A partir de l'original per a clavecí s'han fet moltíssimes versions d'aquesta peça. Aquí la pots escoltar interpretada per orquestra amb imatges de la pel·lícula Barry Lindon, ambientada a final del període Barroc.
Escolta l'efecte dramàtic de la peça i el treball del baix continu
El Messies és l'Oratori més conegut de Georg Friedrich Händel. El gran públic en coneix especialment l'Al·leluia. Abans d'escoltar-te'l et recomano l'Ària per a Soprano Rejoice Greatly, on trobaràs el més pur Händel en el seu vessant espectacular. Te n'adjunto un parell de versions. Tria la que més t'agradi:
G.F. Händel El Messies Cor Al·leluia.
Una altra versió d'aquest magnífic Al·leluia des de la capella del centenari King's College
