La Veu Humana. Baix

W. A. Mozart. La flauta màgica. O Isis und Osiris

No et perdis aquesta famosa escena del Don Giovanni de Mozart amb dos barítons i un baix (el fantasma)

W. A. Mozart. Don Giovanni. Escena del Commendatore

La Veu Humana. Baríton

Mozart. Don Giovanni. Deh vieni a la finestra

La Veu Humana. Tenor

G. Puccini. Tosca. E lucevan le stelle

R. Leoncavallo. Pagliacci. Vesti la giubba

Puccini. Turandot. Nessun dorma

La Veu Humana. Contratenor

Händel. Xerxes. Ombra mai fu


H. Purcell. Oedipus. Music for a while

La Veu Humana. Mezzosoprano

Mozart. Les noces de Fígaro. Ària Voi che sapete

G. Bizet. Carmen. Habanera

Rossini. Il barbiere di Siviglia. Una voce poco fa

Què t'ha semblat aquesta Mezzosoprano?

 Té una tessitura amplíssima i canta amb gran sentit de l'humor!

La Veu Humana. Soprano

W. A. Mozart. La Flauta Màgica. Ària de la Reina de la nit

G. Puccini. Giani Schichi. Ària O mio babbino caro

Bellini. Norma. Casta Diva



La Veu Humana. Contralt

G. F. Händel. Xerxes. Ària Ombra mai fu

G. F. Händel. Rinaldo. Ària Cara Sposa

Puccini, Madama Butterfly. Un bel dí vedremo

Giacomo Puccini, Madama Butterfly. Ària Un bel dí vedremo. Han passat tres anys des que el marit de la japonesa Butterfly, un tinent naval americà, va marxar. Al poble ella intenta convèncer tothom que estan equivocats: ell tornarà i es quedarà a viure al Japó amb el fill que han tingut. Butterfly parla amb Suzuki, la seva serventa, i li explica com serà aquell dia (Un bel dí vedremo).

I realment ell tornarà, sí, però amb la seva dona americana i el seu fill americà, i torna no per quedar-se amb Butterfly, sinó per emportar-se el nen als EUA. Butterfly s’avergonyeix d’haver viscut en l’engany durant tant de temps... i es traurà la vida.



Farinelli, il castratto

Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.

Ària Ombra fedele

Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).



El Castrat Antonio Maria Bernacchi

Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.

Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.

Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.

Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.

La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.  

Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.



Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.

Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.

Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.

Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.

Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:

1. Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
2. Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
3. Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.

Coltelli. Instruments per a practicar la castració

En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.

Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.

Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.

El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.

Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753

Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.

Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.

Creus que exagero?



Comprova-ho  amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els  decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!

Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel

Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel

Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel

A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.

Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.

Va pensiero, un símbol per a un poble

Va, pensiero (vola pensament) és una obra coral del tercer acte de l’òpera Nabucco (1842). Aquesta obra va captivar tot Itàlia i fou el primer gran èxit del compositor Italià Giuseppe Verdi.

Giuseppe Verdi (1813-1901)

El cor Va pensiero és el número més conegut d’aquesta òpera. La seva melodia meravellosa, amb un acompanyament orquestral magistral ple de matisos i força expressiva, l’ha convertit en una de les obres més interpretades de la història de la música.


Escolta-la en un impressionant muntatge del Metropolitan Opera House de Nova York:

Aquí tens la partitura per a interpretar-la amb flauta: 

Teatro alla scala de Milà on es va estrenar
 l'òpera Nabucco de Verdi el 1842

L’òpera Nabucco es va estrenar el 9 de març de 1942 al Teatro alla scala de Milà, i el seu èxit fou immediat. Per una banda, el públic va reconèixer la qualitat musical de l'obra, i per l’altra van identificar-se amb els personatges de la història, ja que Itàlia passava per uns moments molt difícils.


En aquell moment, a mitjans del segle XIX, Itàlia estava dividida en nombrosos estats, i alguns territoris del nord es trobaven sota domini austríac. Des de feia anys els Italians desitjaven unificar els seus territoris en un sol estat Italià. Els partidaris del Risorgimento defensaven que la nova Itàlia seria governada per Vittorio Emanuele de Saboya (estat Italià del nord) qui esdevindria rei. Aquests lluitadors van identificar-se amb la història que explica l’òpera Nabucco de Verdi, on el poble jueu és vençut per el rei Nabucodonosor i els expulsa de la seva terra. En el seu exili, els jueus esclavitzats canten a cor el salm Va pensiero en record a la terra perduda a la qual somnien tornar.

Ben aviat, als territoris del nord d’Itàlia (dominats pels austríacs), el públic assistent a l’òpera demanava la repetició del cor Va pensiero, cosa que encenia els ànims de la gent. Finalment el govern austríac ho va prohibir. Això acabà convertint aquesta obra en un símbol per als lluitadors independentistes que l’entonaven pel carrer i després cridaven “Viva VERDI!” que significava “Visca Vittorio Emanuele Re D’Italia”. El Va pensiero es convertí en un cant contra l'opressió estrangera en què vivien. En especial frases com Oh mia patria sì bella e perduta (Patria meva, tan bella i perduda) ressonaven en els cors de molts italians.



Dues escenes del cor Va pensiero de l'òpera Nabucco de Verdi


Aquest cor d'esclaus hebreus és, sens dubte, el número més popular de l'òpera. L'èxit de l'òpera perdura fins avui dia. És gravada i presentada en els teatres d'òpera amb una certa freqüència. També s’ha entonat en actes oficials com quan el 1990 a Xile el dictador Augusto Pinochet va deixar el poder i es va iniciar un període de democràcia.




Giuseppe Verdi (1813-1901) fou un compositor d’òpera Italià del segle XIX. Juntament amb l’Alemany Richard Wagner fou el millor compositor d’òpera de la seva època. Va compondré 28 òperes, entre les quals trobem alguns dels títols més populars del repertori líric, com Rigoletto, La Traviata, Il Trovatore, Aida, Don Carlo, Otello i Falstaff. També va escriure altres obres instrumentals i vocals i un imponent Requiem.

Mozart, Cosí fan tutte, Concertant Cosa vedo!

W. A. Mozart Cosí fan tutte, Concertant de les metzines Cosa vedo!. Dues germanes joves estan desesperades perquè els seus promesos han d'anar a la guerra (Terzetto Soave sia il vento). Tanmateix ben aviat, dos nois molt atractius comencen a rondar-les; en realitat són els seus promesos, disfressats per tal de no ser reconeguts.

Què pretenen els dos nois amb aquest engany malintencionat? Doncs demostrar a un vell amic -el senyor Alfonso-, que no creu en la fidelitat de les dones, que les seves promeses no són com les altres, sinó que elles els seran fidals durant la seva -fingida- absència.

Efectivament, les dues germanes, bojament enamorades dels seus promesos, estan desconsolades, però no per gaire temps. Despina, la seva criada desvergonyida, els repeteix que tots els homes són iguals, inconstants i mentiders. Despina descobreix l'engany i també vol jugar. Amb els afalacs continus dels nois, les promeses d'amor, i les idees lliberals de Despina, mica en mica les germanes es comencen a mirar als dos estrangers. Fins que ells, fent veure que s'emmetzinen per amor, aconsegueixen que les noies sucumbeixin enamorades als seus peus i que es prometin en matrimoni!

I què passarà quan es descobreixi l'engany i tornin els promesos reals? Hi haurà morts i venjances? Defalliments i drames passionals? Doncs no: tot acaba amb perdó i reconciliació. De fet les dues noies han demostrat debilitat, cosa molt humana, i ho han fet sense malícia. Qui les podria castigar? A més... qui ha enganyat a qui?

El concertant de les metzines Cosa vedo! és un moments de gran complexitat dramàtica. Hi ha sis personatges que manifesten sentiments diferents davant la mateixa situació: això suposa un gran repte des del punt de vista teatral i musical. És el moment en que els dos promesos, disfressats, es prenen un verí (imaginari) davant les noies amb la complicitat de Don Alfonso, qui els intenta convèncer que no se'l prenguin. Els nois cauen "ferits de mort" i les noies avisen la criada Despina perquè els ajudi, aleshores...

• Despina i Don Alfonso, còmplices de l'engany, s'ho passen d'allò més bé incitant a les noies a cuidar els dos joves.
• Els dos promesos interpreten el seu paper en l'engany, interiorment alarmats davant el tomb que prenen els esdeveniments estan
• Les dues germanes, desorientades i entendrides davant una situació tan dramàtica són les úniques que, innocents, no fingeixen els seus sentiments.

L'escena comença amb el dolç i plàcid Ah, che tutta in un momento, un duet on les dues germanes es lamenten de com s'ha capgirat la seva vida amb el viatge inesperat dels seus promesos i la sorprenent arribada dels dos admiradors estrangers.

Un canvi a tonalitat menor a 2:48 dóna entrada a Don Alfonso i als dos joves que volen enverinar-se. I comença la farsa.

L'ombra del dubte, l'alè de la mort es respira en la música: breus notes mantingudes en la corda a 3:50, seguit de tocs llunyans de metall, respiració entretallada dels personatges... tot és tan creïble! fins que el cínic Don Alfonso, retornant al to major, ens recorda que tot plegat no és més que un engany.

L'arribada de Despina a 2:50 precipitarà els esdeveniments i posarà encara més en evidència la innocència ridícula de les germanes i el desconcert dels dos joves enamorats. Definitivament, la farsa està servida!

Altra vegada el tractament orquestral és magnífic, especialment interessant a partir de 6:18, on crea una atmòsfera de misteri burlesc. Les breus escales descendents són riallades orquestrals que incideixen dramàticament en la burla de les dues noies. Aquest recurs Mozart també el va utilitzar en la coneguda ària Madamia il catalogo è questo de l'òpera Don Giovanni.

I és clar, després d'un enverinament fictici, cal avisar un metge també fictici! Apareix Despina disfressada, parlant llatí, i utilitzant una excèntricatècnica curativa que inclou l'ús del magnetisme. I és que bromes a part, a finals del segle XVIII s'estan fent descobriments accelerats sobre les propietats de l'electricitat i el magnetisme.

Quina comèdia fan tots plegats!



Mozart, Don Giovanni, Madamia il catalogo è questo

Wolfgang Amadeus Mozart, Il dissoluto punito, ossia il Don Giovanni, (el llibertí castigat o Dom Joan) ària de Leporello Madamia il catalogo è questo. Dom Joan, un llibertí, conquistador sense escrúpols, corre lliure per Sevilla. La seva dona, la pobre i enganyada Donya Elvira el busca sens descans. Finalment el troba! però ell hàbilment s'escapoleix de nou, mentre Donya Elvira queda absorta escoltant a Leporello, el fidel criat del seu marit.

Leporello li ensenya el catàleg de les conquestes de Dom Joan, un catàleg que he confegit jo mateix, diu orgullós. Detalla: a Itàlia 640, a Alemanya 231, a França 100, a Turquia 91, ep! i a Espanya ja en són 1003! A més a Dom Joan tot li va bé i tot compta (mentre porti faldilles): pageses, cambreres, ciutadanes, marqueses, baroneses, princeses... dones de tot tipus i edats! La llista d'enganys és llarga i encara ho serà més: el llibertí Dom Joan sempre té nous "projectes".

Sens dubte, l'ària Madamia il catalogo è questo és de totes totes una obra mestra:

• Resol magistralment el caràcter burlesc i primari de Leporello utilitzant la veu de Baríton, de to directe i natural.
• En la primera part de l'ària, Leporello parla per ell mateix, per això la música té un caràcter fresc, propi d'algú de les classes populars.
• L'orquestra, amb un ritme curt i estacat de notes repetides, es converteix en una màquina de comptar.
• També l'orquestra, al final de frase deixa anar unes àgils escales descendents: són com "riallades" que ridiculitzen la pobra Elvira.
• La segona part de l'ària, més serena i tranquila, és una romança, una dolça cançó d'amor que canta la bellesa de les dones. Leporello parla en boca del seu amo, membre de la noblesa i gran conquistador. Aquesta part esdevé una declaració d'intencions de Don Joan.

El vídeo s'inicia amb el recitatiu-diàleg entre Leporello i Donya Elvira quan aquesta s'ha adonat que Dom Joan se li ha escapat. Has vist que cofoi està Leporello amb el seu llibre? A 1:08 comença l'ària. A 1:24 sentim les "riallades" orquestrals. A 2:50 fixa't com Leporello plega el llibre com dient "no me l'espatllis, tu!". Tot seguit comença la segona part de l'ària, molt més tranquil·la. És encantador quan diu "la piccina", i quan fa que toca la guitarreta? Hi ha mil detalls, no te'ls perdis!

El director de cinema Joseph Losey féu el 1979 una versió en cinema del Don Giovanni de Mozart. Els millors intèrprets Mozartians del moment donen vida als personatges de l'òpera en un entorn de somni: la Vil·la Rotonda de Palladio a Venècia. En aquest vídeo es veu el moment de rodatge d'aquesta coneguda ària del Don Giovanni.

Sempre m'ha fascinat aquest paper tant llarg!

 

Mozart, elegància i lirisme. Cosí fan tutte, terzetto Soave sia il vento

Wolfgang Amadeus Mozart Cosí fan tutte, terzetto Soave sia il vento. En aquest món hi ha coses que són essencialment Belles: el somriure d'un infant, l'abraçada d'un amic, una flor en un jardí... i hi ha música que les acompanya.

Imaginem dos joves que emprenen un llarg viatge de destí incert, per mar. Des del moll, elles, que els estimen immensament, els acomiaden amb l'esperança que el seu retorn sigui prompte i feliç. Diuen: que el vent sigui suau, i tranquil·la l'onada, i que tots els elements, benignes, responguin als nostres desitjos. I la música els acompanya.

Una bella joia musical que, en la seva petitesa concentra tota l'essència del Classicisme: elegància i simplicitat. Tres veus: soprano, mezzosoprano i baríton, es conjuguen amb delicadesa sobre el mar d'onades que revesteix, de fons, l'orquestra. Escolta-ho una i altra vegada per descobrir mil i un detalls que fan d'aquest petit tresor una obra immensa. 

No et perdis aquest breu vídeo sobre el misteri del manuscrit del Cosi fan tutte que hi ha a Barcelona i sobre la representació de l'obra a la capital de Catalunya. Investigacions avalades per l'Universitat Autònoma de Barcelona:



Ària da Capo Barroca. Giulio Cesare de Händel

En el Barroc, la gent no assisteix a l'òpera com avui dia, ocupant un seient i escoltant educadament amb atenció i silenci. No! Els teatres d'òpera del segles XVII i XVIII eren els llocs ideals per a trobar-se amb els amics, per a fer negocis, fer safareig o fins i tot per a berenar i fer la migdiada! Allò era un orgue de gats on a dures penes se sentia el pobre cantant que s'esganyitava des de l'escenari. Per això els músics fèien el possible per a fixar l'atenció del públic i que els escoltessin. Si al final s'aconseguia arrencar uns quants aplaudiments, ja era molt. L'alternativa era rebre el cruel impacte de tomàquets, naps i cols...

En el Barroc, l'èxit d'un cantant es mesura per la capacitat de fixar l'atenció del públic i sorprendre'l amb improvisacions plenes de malabarismes vocals i aguts impossibles. Els castrati i les sopranos són especialistes en "fer a miques" les obres dels compositors. Les obres "desapareixen" en una nebulosa de notes improvisades que desesperen als compositors i als músics de l'orquestra, però que encandilen al públic.

Davant d'aquesta situació els compositors van establir l'Ària da Capo, una estructura on el cantant havia de respectar l'obra escrita pel compositor però que deixava espais per a la improvisació i el lluïment vocal.

L'Ària da Capo és l'estructura musical més utilitzada en les obres vocals del Barroc. La trobem en algunes Cantates, i sobretot en L'Oratori i l'Òpera, si bé és en aquesta darrera on trobem els resultats més espectaculars.

L'Ària da Capo s'estructura en tres parts ABA'

• A: L'orquestra introdueix la melodia principal, generalment en tempo Allegro. La veu es llueix i repeteix el text diverses vegades. Quan acaba la secció hi ha una petita cadenza on hi ha el darrer lluïment vocal del cantant. S'ha de respectar allò escrit en la partitura.
• B: Secció que crea un contrast amb l'anterior ja que el tempo és més tranquil i la melodia menys vistosa. També s'ha de respectar allò escrit en la partitura.
• A': Repetició de la secció A des del principi. Sobre la base del que hi ha escrit, el cantant té llicència per a improvisar i introduir les notes, aguts, escales i malabarismes vocals que vulgui. Al final hi ha una gran cadenza on l'orquestra es manté en silenci mentre el cantant improvisa. Quan aquest ha acabat l'orquestra toca la darrera frase per a donar fi a l'ària.

L'ària sempre va precedida per un recitatiu.

A continuació tens la guia d'audició de tres àries da capo, totes elles de l'òpera Giulio Cesare de G. F. Händel.

• Da tempeste il legno infranto, Ària de Cleopatra (Soprano).

Cleopatra, que es troba captiva i trista, esclata de joia quan el seu estimat, Juli Cèsar, a qui ella creia mort, l'allibera dels seus raptors.

Es tracta d'una ària da capo de gran nivell interpretada per la soprano francesa Natalie Dessay.

Ària da Capo: dividida en tres seccions ABA'

A

0:00 Introducció orquestral: dóna el tempo, el to i el caràcter a l'ària

0:19 Melodia en to major amb figuracions vocals. El text es repeteix diverses vegades

6:22 Petita cadenza que indica el final de la secció. Acaba amb la intervenció de l'orquestra

B

2:22 Melodia en to menor més tranquil·la tot i que hi ha passatges amb figuracions

3:20 Petita cadenza vocal que indica final de secció

da Capo A' (repetició de la secció A amb alguns canvis, per això l'anomenem A')

Es repeteix tota la secció A però ara el cantant té llibertat per improvisar i cantar més figuracions vocals.

Destaca especialment la cadenza final a 5:23, amb més notes i aguts no escrits a la partitura original.

En la cadenza l'orquestra segueix les improvisacions del cantant fins que aquest acaba i torna a fer sonar el motiu principal de l'ària per donar fi a la peça

• Svegliatemi nel core, Ària de Sesto (en el Barroc Castrato, actualment, Mezzosoprano)

Sesto, fill de Cornèlia promet venjar-se de l'assassinat del seu pare Pompeu, després d'haver vist rodolant el seu cap. Està furiós, desesperat, i per això canta una ària de bravura, de tempo Allegro i amb moltes notes.

La Mezzosoprano austríaca Angelika Kirchschlager interpreta aquesta ària en un muntatge del festival de Glyndebourne, Anglaterra

A 0:00

B 1:08 més tranquil·la, legato i cantabile
A' 2:38 da capo amb algunes notes afegides. Curta cadenza a 3:33

• Va tacito e nascosto, Ària de Juli Cèsar (en el Barroc Castrato, actualment, Contratenor o Mezzosoprano)

Ptolomeu, cap de l'exèrcit Egipci, ha convidat el seu enemic Juli Cèsar al seu palau. L'heroi Romà, descobreix l'emboscada que Ptolomeu li prepara i li canta referint-se a Ptolomeu com un "caçador àvid de presa".

La Mezzosoprano britànica Sarah Connolly canta magistralment aquesta coneguda ària.

Recitatiu 0:00
Juli Cèsar (Soprano, en el Barroc, Castrato) i Ptolomeu (Contratenor, en el Barroc, Castrato)  dialoguen amb el baix continu fent l'acompanyament.

A 1:04 Tempo Andante. En l'acompanyament destaca un inusual protagonisme de la trompa (instrument de vent-metall). Aquesta reforça la metàfora cinegètica de Juli Cèsar quan aquest es refereix a Ptolomeu com a un "caçador que fa servir les males arts per aconseguir la presa" (traducció lliure de l'autora).

B 4:06 Segona secció que no trenca amb el tempo de la secció A. Hi destaquen els diversos canvis de tonalitat, i una delicada cadenza a 4:42 cantada magistralment i que finalitza amb un lluït greu.

A' 5:10 da Capo amb algunes notes afegides amb mesura i delicadesa. Cadenza improvisada a 5:40

Curiositat! fixa't que al final tot i que el públic aplaudeix, cap cantant es gira per saludar. L'acció de l'òpera continua! Només en alguns casos, quan el públic ovaciona durant molta estona, es permet al cantant saludar tímidament. És una convenció típica de l'òpera.