Bach. Suite nº1 en Sol Major per a Violoncel sol

La solitud del músic.

La fragilitat de la corda.

Una nota rere l’altra, caminant precisa, polida,

ressonant en tens repòs, arribant al cor de l’ànima.

Quan uns mitjans tan minsos han estat tan immensos?

Quan del no res ha sorgit tanta Bellesa?

Pere Portabella El silenci abans de Bach 2007

Les notes del mestre esquincen el brogit de la ciutat.

La veu de la fusta, càlida, humana,
s’empassen la sordidesa mecànica del metro.

Quan J.S. Bach va escriure aquesta obra era feliç, o així ho expliquen les cròniques. Treballava per a un príncep músic, Leopold d’Anhalt-Köthen, que valorava el seu treball i el motivava a escriure obres agosarades i originals.

A qui se li hauria acudit escriure sis suites completes per a violoncel sol? L’instrument del baix continu tocant en solitari...

I altres sis suites per a violí? L’instrument solista per excel·lència, ara sense acompanyament de cap tipus... sol, despullat com un ocell sense plomes...

O una fuga per a clavecí en cadascuna de les 24 tonalitats? Però si encara hi havia escales que mai ningú havia utilitzat!!

A qui se li acut!!?



Manuscrit del Preludi de la Suite nº1 per a Violoncel

Durant tota la seva vida, l’obra de Bach va ser incompresa. Les seves Suites per a violoncel sol van ser considerades obres menors, simples exercicis per a estudiants avantatjats que amb prou feina ressonaven entre les parets dels conservatoris.

Molts anys després (algun segle i tot, diria), a la provinciana Barcelona de 1890, va caure a les mans d’un jove violoncel·lista una edició de les Sis suites. El noi, de 14 anys, va emportar-se el volum a casa. En tocar aquella música devia experimentar una agradable i profunda sensació. Un esperit fins aleshores desconegut embolcallava aquelles notes, d’on sorgien remors humanes, colors d’altres èpoques, que li parlaven directament a l’ànima trencant la barrera del silenci mundà. Calia fer conèixer aquella màgia al món. Calia que tothom pogués estremir-se amb aquella bellesa.

I així ho va fer.

Pau Casals va redescobrir el violoncel de Bach a tota la humanitat.

Pau Casals interpreta la Suite per a violoncel sol nº 1 en Sol Major BWV 1007

de J. S. Bach a l’abadia de Sant Michel de Cuixà

Les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) és un conjunt de sis suites que segueixen la mateixa estructura i ordre de moviments:

• Preludi (o introducció)
• Allemande
• Courante
• Sarabande
• Minuet o Bourrée o Gavotte
• Giga

A excepció del Preludi, la resta de moviments són ritmes de dansa propis de l’època barroca que es toquen seguides per delectar l’oïda dels balladors. En les Suites de Bach el Preludi acostuma a ser una de les parts més treballades de l’obra, per això durant anys es van considerar simples peces d’estudi per a exercitar els dits del músic. Actualment, i gràcies a la tasca del violoncel·lista català Pau Casals les Suites de Bach es consideren les millors obres per a violoncel mai escrites.

I ara, ballem?

Nacho Duato Violoncel 

 

Acabem amb Bach a la oficina!

Yo-yo-ma interpreta el Preludi de la Suite nº 1 per a Violoncel

https://www.youtube.com/watch?v=1prweT95Mo0

Bach. Ària de la Suite nº 3 en Re Major

Quin és el so de les esferes?
Quines harmonies ressonen fora el nostre món?
Quina música ens retornaria del més enllà?

Una sola nota, llarga, immensa, suspesa en l’aire, s’estira fins a caure delicadament.
Una vegada i una altra reneix trenant-se en les fines cordes.
Un contrapunt suau, com gotes de pluja bona, marca subtilment el ritme.
Ens inunda una serenitat completa, on tensió i repòs hi són en justa mesura.
Tot plegat és simple, meravellosament simple.
Tot plegat és el millor Bach.

L’Ària en Re Major és el segon moviment de la Suite orquestral nº 3 BWV 1068 de J. S. Bach. És una obra...

Vivaldi. Les quatre estacions

 

Antonio Vivaldi era de Venècia. Era mossèn i
l'anomenaven il prette rosso perquè era pèlroig.

No em pots dir que no l’has escoltat mai sencera! Però si Les quatre estacions és l’obra més coneguda de Vivaldi i una de les més populars de la història de la música!!

Les quatre estacions op 8 (Le quattro stagioni en italià) és un conjunt de quatre concerts per a violí i orquestra del compositor barroc Antonio Vivaldi. Les va compondre el 1723, i dos anys més tard, el 1725, va publicar-les a Amsterdam en el recull de dotze concerts anomenat Il Cimento dell'armonia e dell'inventione op. 8 (la lluita entre l’harmonia i la invenció).

Els primers quatre concerts s'anomenaren Le quattro stagioni i fan referència a cada una de les estacions de l'any. Cada concert segueix l'estructura habitual de tres moviments, amb un moviment lent central (lento, adagio, largo), en mig de dos moviments ràpids (allegro, presto, etc.).

Vivaldi utilitza de nou el solista estrella dels concerts barrocs: el violí. Les melodies plenes de figuracions, escales i virtuosismes tècnics del solista contrasten amb la frescor i el lirisme de les melodies d’orquestra.

Damunt la partitura de Les quatre estacions, Vivaldi va escriure anotacions per fer-nos saber què vol descriure en cada moment (el cant dels ocells, el riu que flueix, el retrunyir de la tempesta...).  Esdevé així la primera obra instrumental que segueix un programa, és a dir, que vol explicar quelcom concret. Amb això, Vivaldi, s’avançarà quasi un segle a l’eclosió de la música programàtica del Romanticisme.

Pots escoltar aquesta bonica versió de Les quatre estacions seguint les anotacions que féu Vivaldi. Llegeix-les sota el vídeo, on també tens indicat en quin minut comença cada moviment.

La jove violinista alemanya Julia Fischer, acompanyada per l’orquestra de Sant Martin in the fields, interpreta magistralment el paper solista en un marc incomparable, l’auditori del Jardí Botànic de Gales (National Botanical Gardens of Wales).

La Primavera

Concert nº 1 en Mi major, RV. 269

0:00 Allegro

Ha arribat la primavera i els ocells, la saluden amb el seu cant.

Les fonts flueixen al murmuri del vent.

El cel amb un mantell negre es cobreix, i llamps i trons anuncien tempesta (violí solista)

Però res ha passat, i els ocells tornen a cantar amb bell encant.

3:25 Largo

Sobre el prat florit, entre plantes frondoses, dorm el pastor amb son gos fidel.

El violí solista representa el pastor, la viola, els lladrucs del gos i l’orquestra, el retruny llunyà de la tempesta.

6:00 Allegro

Sota el cel blau, dansen nimfes i pastors alegrament.

La primavera irromp brillant en l’escena Pastoral.

L’Estiu

Concert nº 2 en Sol menor, RV. 315

Reflecteix la càrrega violenta i explosiva de les tempestes d’estiu.

La tempesta es descriu pas a pas tal i com la viu pastor.

0:00 Allegro non molto – Allegro

Sota el sol dur d’estiu, reposa l’home, el ramat, i crema el pi.

Canta el cucut i tot seguit la tórtora i la cadernera responen (violí solista).

Bufa el ventet, i el pastor sospira pel temor a la tempesta que lluny s’anuncia (orquestra).

5:28 Adagio e piano – Presto e forte

Desperta el pastor del son quiet (violí solista),

per por als llamps i trons llunyans (orquestra).

Vespes i mosques s’agiten, furioses.

7:30 Presto

La por es torna realitat. El cel grandiós s’il·lumina, es trinxa, per la tempesta.

Descripció plena de virtuosisme pel solista.

La Tardor

Concert nº3 en Fa major, RV. 293

Referències a la verema i la caça

0:00 Allegro

Ballant celebra el pagès la bona collita i el feliç benestar.

Algun abusa del licor, i l’aire tebi el convida a somniar.

El violí solista descriu amb escales descendents i ritmes desordenats l’embriaguesa del pagès, i amb notes llargues i dolces quan aquest s’adorm.

4:44 Adagio molto

Després de l’alegria del ball, i els excessos del vi,

els pagesos s’adormen tranquil·lament.

7:10 Allegro

A l’alba, el caçador surt entusiasmat amb corns, gossos i fusell.

Fuig corrent la fera malgrat li segueixen el rastre.

Espantada, cansada i ferida, la fera cau, morint, a terra

L’Hivern

Concert nº4 en Fa menor, RV. 297

Vivaldi concep aquest Concert per a tocar-lo a l’església.

Per això l’orquestra sona sovint sotto voce, per no destorbar els fidels que preguen.

Es descriu el vent gèlid de l’hivern, la pluja que cau lenta i l’ambient estàtic de la natura.

0:00 Allegro

Tremolor gelat entre la neu freda, i el sever bufar de l’horrible vent.

Córrer picant de peus a cada moment, i batre les dents de fred

3:37 Adagio

Passar a la vora del foc alegres i tranquils dies, mentre la pluja xopa el bosc.

La preciosa i llarga melodia del violí solista es basteix sobre el pizzicatto de l’orquestra, que evoca el lent caure de la pluja d’hivern.

5:56 Allegro

Caminar sobre el gel amb passa lenta per no ressolar i caure a terra.

Sentir udolar el vent en peu de guerra darrere les portes ben tancades.

L’hivern és això, però no passa res, també fa alegria.

Farinelli, il castratto

Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.

Ària Ombra fedele

Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).



El Castrat Antonio Maria Bernacchi

Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.

Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.

Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.

Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.

La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.  

Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.



Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.

Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.

Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.

Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.

Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:

1. Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
2. Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
3. Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.

Coltelli. Instruments per a practicar la castració

En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.

Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.

Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.

El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.

Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753

Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.

Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.

Creus que exagero?



Comprova-ho  amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els  decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!

Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel

Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel

Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel

A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.

Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.

Va pensiero, un símbol per a un poble

Va, pensiero (vola pensament) és una obra coral del tercer acte de l’òpera Nabucco (1842). Aquesta obra va captivar tot Itàlia i fou el primer gran èxit del compositor Italià Giuseppe Verdi.

Giuseppe Verdi (1813-1901)

El cor Va pensiero és el número més conegut d’aquesta òpera. La seva melodia meravellosa, amb un acompanyament orquestral magistral ple de matisos i força expressiva, l’ha convertit en una de les obres més interpretades de la història de la música.


Escolta-la en un impressionant muntatge del Metropolitan Opera House de Nova York:

Aquí tens la partitura per a interpretar-la amb flauta: 

Teatro alla scala de Milà on es va estrenar
 l'òpera Nabucco de Verdi el 1842

L’òpera Nabucco es va estrenar el 9 de març de 1942 al Teatro alla scala de Milà, i el seu èxit fou immediat. Per una banda, el públic va reconèixer la qualitat musical de l'obra, i per l’altra van identificar-se amb els personatges de la història, ja que Itàlia passava per uns moments molt difícils.


En aquell moment, a mitjans del segle XIX, Itàlia estava dividida en nombrosos estats, i alguns territoris del nord es trobaven sota domini austríac. Des de feia anys els Italians desitjaven unificar els seus territoris en un sol estat Italià. Els partidaris del Risorgimento defensaven que la nova Itàlia seria governada per Vittorio Emanuele de Saboya (estat Italià del nord) qui esdevindria rei. Aquests lluitadors van identificar-se amb la història que explica l’òpera Nabucco de Verdi, on el poble jueu és vençut per el rei Nabucodonosor i els expulsa de la seva terra. En el seu exili, els jueus esclavitzats canten a cor el salm Va pensiero en record a la terra perduda a la qual somnien tornar.

Ben aviat, als territoris del nord d’Itàlia (dominats pels austríacs), el públic assistent a l’òpera demanava la repetició del cor Va pensiero, cosa que encenia els ànims de la gent. Finalment el govern austríac ho va prohibir. Això acabà convertint aquesta obra en un símbol per als lluitadors independentistes que l’entonaven pel carrer i després cridaven “Viva VERDI!” que significava “Visca Vittorio Emanuele Re D’Italia”. El Va pensiero es convertí en un cant contra l'opressió estrangera en què vivien. En especial frases com Oh mia patria sì bella e perduta (Patria meva, tan bella i perduda) ressonaven en els cors de molts italians.



Dues escenes del cor Va pensiero de l'òpera Nabucco de Verdi


Aquest cor d'esclaus hebreus és, sens dubte, el número més popular de l'òpera. L'èxit de l'òpera perdura fins avui dia. És gravada i presentada en els teatres d'òpera amb una certa freqüència. També s’ha entonat en actes oficials com quan el 1990 a Xile el dictador Augusto Pinochet va deixar el poder i es va iniciar un període de democràcia.




Giuseppe Verdi (1813-1901) fou un compositor d’òpera Italià del segle XIX. Juntament amb l’Alemany Richard Wagner fou el millor compositor d’òpera de la seva època. Va compondré 28 òperes, entre les quals trobem alguns dels títols més populars del repertori líric, com Rigoletto, La Traviata, Il Trovatore, Aida, Don Carlo, Otello i Falstaff. També va escriure altres obres instrumentals i vocals i un imponent Requiem.

Amazing Grace

Quan els negres africans eren esclavitzats per treballar als camps d’Amèrica, cantaven amb dolor el record de la seva terra, on vivien amb llibertat. Amb els anys, aquest cant íntim i dolorós es va anar convertint un Espiritual negre: una lloança a Déu, a la llibertat de l’ànima humana, i la possibilitat d’una altra vida millor.

Els espirituals negres també s’anomenen Gospel (God Spell). Es tracta de cançons religioses que combinen una melodia clara i sentimental amb un ritme viu, d’arrels africanes. Aquesta combinació d’elements derivaran, a principis segle XX, en el Jazz.

El Gospel s’interpreta generalment amb un solista que traça la melodia i un cor que fa l’acompanyament i la base rítmica. El solista té via lliure a la improvisació i s’entrega en cos i ànima a fer arribar a Déu el seu cant estripat i solemne. Intèrprets i públic esdevenen un, es fonen en el ritme catàrtic del gospel.

Amazing grace és un dels espirituals negres més coneguts. Es tracta d’un cant religiós on es demana perdó a Déu dels pecats comesos i crida a l’esperança enmig la tragèdia de la vida. També expressa l’alegria de veure’s alliberat de l’esclavatge, i això l’ha convertit en el cant espiritual més estimat, més paradigmàtic, com un himne de llibertat pels afroamericans.

El 1779, l’anglès John Newton (1725-1807) va escriure’n la lletra. Després d’anys dedicat al tràfic d’esclaus, Newton va canviar sobtadament i es convertí en un lluitador incansable per l’abolició de l’esclavitud i un defensor de la llibertat humana.

El reverend John Newton va escriure l'himne Amazing grace



Imatge de la pel·lícula Amazing grace (2006) que relata la vida de John Newton.
Aquí el veiem defensant els drets dels negres i l'abolició de l'esclavatge.


Amazing grace és un cant molt conegut als països anglosaxons, en especial als EUA, on es popularitzà arrel de la gravació que la gran diva del gospel Mahalia Jackson en féu el 1947.



La cantant afroamericana Mahalia Jackson féu la primera gravació de Amazing grace


Pel seu significat i fama, Amazing grace ha esdevingut una peça obligada als grans funerals d’estat o tragèdies nacionals. Entre d’altres ha sonat a les cerimònies per a les víctimes de l’accident del transbordador espacial Challenger (1986), dels atemptats d’Oklahoma (1995), i dels atemptats de les torres bessones (11 setembre de 2001).

 

Viatger sobre un mar de boira

El Romanticisme... mar de passions humanes, d'experiències estètiques sublims i somnis impossibles.

Indaga entre el desconegut, explora els racons més ocults de l'ànima, descobreix el color de les passions, el seu gust, l'olor que desprenen...

Observa el món, desperta't, meravella't!

Caspar David Friedrich Viatger sobre un mar de boira

Der Wanderer über dem Nebelmeer 1818

  

Qui sóc? com he arribat fins aquí? Tinc un mar de boira als peus. Què deu amagar la flonja broma?

Em corprèn el misteri, l'inesperat.

Mentrestant, resto aquí, admirat, vivint el present com a present del món.

M'acompanya la música, suau i tranquil·la que transcorre lenta i serena com la brisa del cim.

Robert Schumann Somniant (Träumerei) de les Escenes d'infants (Kinderszenen) Op. 15 No. 7

magistralment interpretada pel pianista xinès Lang Lang