Farinelli, il castratto

Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.

Ària Ombra fedele

Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).



El Castrat Antonio Maria Bernacchi

Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.

Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.

Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.

Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.

La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.  

Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.



Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.

Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.

Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.

Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.

Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:

1. Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
2. Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
3. Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.

Coltelli. Instruments per a practicar la castració

En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.

Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.

Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.

El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.

Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753

Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.

Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.

Creus que exagero?



Comprova-ho  amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els  decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!

Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel

Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel

Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel

A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.

Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.

Va pensiero, un símbol per a un poble

Va, pensiero (vola pensament) és una obra coral del tercer acte de l’òpera Nabucco (1842). Aquesta obra va captivar tot Itàlia i fou el primer gran èxit del compositor Italià Giuseppe Verdi.

Giuseppe Verdi (1813-1901)

El cor Va pensiero és el número més conegut d’aquesta òpera. La seva melodia meravellosa, amb un acompanyament orquestral magistral ple de matisos i força expressiva, l’ha convertit en una de les obres més interpretades de la història de la música.


Escolta-la en un impressionant muntatge del Metropolitan Opera House de Nova York:

Aquí tens la partitura per a interpretar-la amb flauta: 

Teatro alla scala de Milà on es va estrenar
 l'òpera Nabucco de Verdi el 1842

L’òpera Nabucco es va estrenar el 9 de març de 1942 al Teatro alla scala de Milà, i el seu èxit fou immediat. Per una banda, el públic va reconèixer la qualitat musical de l'obra, i per l’altra van identificar-se amb els personatges de la història, ja que Itàlia passava per uns moments molt difícils.


En aquell moment, a mitjans del segle XIX, Itàlia estava dividida en nombrosos estats, i alguns territoris del nord es trobaven sota domini austríac. Des de feia anys els Italians desitjaven unificar els seus territoris en un sol estat Italià. Els partidaris del Risorgimento defensaven que la nova Itàlia seria governada per Vittorio Emanuele de Saboya (estat Italià del nord) qui esdevindria rei. Aquests lluitadors van identificar-se amb la història que explica l’òpera Nabucco de Verdi, on el poble jueu és vençut per el rei Nabucodonosor i els expulsa de la seva terra. En el seu exili, els jueus esclavitzats canten a cor el salm Va pensiero en record a la terra perduda a la qual somnien tornar.

Ben aviat, als territoris del nord d’Itàlia (dominats pels austríacs), el públic assistent a l’òpera demanava la repetició del cor Va pensiero, cosa que encenia els ànims de la gent. Finalment el govern austríac ho va prohibir. Això acabà convertint aquesta obra en un símbol per als lluitadors independentistes que l’entonaven pel carrer i després cridaven “Viva VERDI!” que significava “Visca Vittorio Emanuele Re D’Italia”. El Va pensiero es convertí en un cant contra l'opressió estrangera en què vivien. En especial frases com Oh mia patria sì bella e perduta (Patria meva, tan bella i perduda) ressonaven en els cors de molts italians.



Dues escenes del cor Va pensiero de l'òpera Nabucco de Verdi


Aquest cor d'esclaus hebreus és, sens dubte, el número més popular de l'òpera. L'èxit de l'òpera perdura fins avui dia. És gravada i presentada en els teatres d'òpera amb una certa freqüència. També s’ha entonat en actes oficials com quan el 1990 a Xile el dictador Augusto Pinochet va deixar el poder i es va iniciar un període de democràcia.




Giuseppe Verdi (1813-1901) fou un compositor d’òpera Italià del segle XIX. Juntament amb l’Alemany Richard Wagner fou el millor compositor d’òpera de la seva època. Va compondré 28 òperes, entre les quals trobem alguns dels títols més populars del repertori líric, com Rigoletto, La Traviata, Il Trovatore, Aida, Don Carlo, Otello i Falstaff. També va escriure altres obres instrumentals i vocals i un imponent Requiem.

Amazing Grace

Quan els negres africans eren esclavitzats per treballar als camps d’Amèrica, cantaven amb dolor el record de la seva terra, on vivien amb llibertat. Amb els anys, aquest cant íntim i dolorós es va anar convertint un Espiritual negre: una lloança a Déu, a la llibertat de l’ànima humana, i la possibilitat d’una altra vida millor.

Els espirituals negres també s’anomenen Gospel (God Spell). Es tracta de cançons religioses que combinen una melodia clara i sentimental amb un ritme viu, d’arrels africanes. Aquesta combinació d’elements derivaran, a principis segle XX, en el Jazz.

El Gospel s’interpreta generalment amb un solista que traça la melodia i un cor que fa l’acompanyament i la base rítmica. El solista té via lliure a la improvisació i s’entrega en cos i ànima a fer arribar a Déu el seu cant estripat i solemne. Intèrprets i públic esdevenen un, es fonen en el ritme catàrtic del gospel.

Amazing grace és un dels espirituals negres més coneguts. Es tracta d’un cant religiós on es demana perdó a Déu dels pecats comesos i crida a l’esperança enmig la tragèdia de la vida. També expressa l’alegria de veure’s alliberat de l’esclavatge, i això l’ha convertit en el cant espiritual més estimat, més paradigmàtic, com un himne de llibertat pels afroamericans.

El 1779, l’anglès John Newton (1725-1807) va escriure’n la lletra. Després d’anys dedicat al tràfic d’esclaus, Newton va canviar sobtadament i es convertí en un lluitador incansable per l’abolició de l’esclavitud i un defensor de la llibertat humana.

El reverend John Newton va escriure l'himne Amazing grace



Imatge de la pel·lícula Amazing grace (2006) que relata la vida de John Newton.
Aquí el veiem defensant els drets dels negres i l'abolició de l'esclavatge.


Amazing grace és un cant molt conegut als països anglosaxons, en especial als EUA, on es popularitzà arrel de la gravació que la gran diva del gospel Mahalia Jackson en féu el 1947.



La cantant afroamericana Mahalia Jackson féu la primera gravació de Amazing grace


Pel seu significat i fama, Amazing grace ha esdevingut una peça obligada als grans funerals d’estat o tragèdies nacionals. Entre d’altres ha sonat a les cerimònies per a les víctimes de l’accident del transbordador espacial Challenger (1986), dels atemptats d’Oklahoma (1995), i dels atemptats de les torres bessones (11 setembre de 2001).

 

Viatger sobre un mar de boira

El Romanticisme... mar de passions humanes, d'experiències estètiques sublims i somnis impossibles.

Indaga entre el desconegut, explora els racons més ocults de l'ànima, descobreix el color de les passions, el seu gust, l'olor que desprenen...

Observa el món, desperta't, meravella't!

Caspar David Friedrich Viatger sobre un mar de boira

Der Wanderer über dem Nebelmeer 1818

  

Qui sóc? com he arribat fins aquí? Tinc un mar de boira als peus. Què deu amagar la flonja broma?

Em corprèn el misteri, l'inesperat.

Mentrestant, resto aquí, admirat, vivint el present com a present del món.

M'acompanya la música, suau i tranquil·la que transcorre lenta i serena com la brisa del cim.

Robert Schumann Somniant (Träumerei) de les Escenes d'infants (Kinderszenen) Op. 15 No. 7

magistralment interpretada pel pianista xinès Lang Lang

Mendelssohn, Escolteu! els àngels canten.

Escolteu, els àngels canten és una cançó de Nadal anglesa. En realitat es titula Hark! The Herald Angels Sing. És obra de diversos compositors però sembla que l’alemany Félix Mendelssohn va fer-ne la versió definitiva.

La seva bonica melodia l’ha convertit en una de les nadales més conegudes en els països anglosaxons.

Aquí tens la partitura de la cançó a dues veus per cantar-la o bé tocar-la amb la flauta.

I com sona?... Escolta-la!
N’hi ha tantes versions!

D'aquestes tria’n la que més t’agradi:

 

La Mezzosoprano Katherine Jenkins, vestida de gala, canta la melodia amb acompanyament de cor i orquestra. Fixa't que en la darrera estrofa canta unes variacions de la cançó mentre que el cor canta de fons la melodia que ja coneixes. Quin efecte més brillant!

I ara, un quartet de veus masculines canta a capella, és a dir, sense acompanyament instrumental. Notes quines harmonies jazzístiques fan? Que original!

La coneguda cantant Maria Carey interpreta la nadala en estil Jazz i introduint tot tipus de variacions vocals.

 

I per acabar, un cor masculí amb acompanyament d’orquestra. Les veus blanques dels nens fan les melodies que en principi haurien de cantar dones (Sopranos i contralts). És tradicional que en aquesta nadala el director faci cantar al públic. A Catalunya això passa sovint amb el Fum, fum, fum.

Bon Nadal!!

Polifonia Sacra del Renaixement

Quan el 1517 el monjo alemany Martin Luter clava a la porta de la catedral de Wittenberg les “95 tesis” on critica les pràctiques poc honestes de la cúria vaticana, inicia un camí sense retorn en les idees religioses. Es trencarà la ja feble estabilitat política d’Europa i durant dècades es generalitzaran les guerres de religió entre catòlics i protestants, així com la persecució i càstig d’heretges. Lluny de reconèixer els seus errors, l’església catòlica emprèn una croada per lluitar contra l’heretgia protestant. Paral·lelament se celebra El Concili de Trento (1545-1563), on es discuteixen els dogmes, l’organització interna de l’església, la forma de celebrar la litúrgia, etc. 

Les discussions van arribar també a l’Art sacre i la música que sonava a l’església. Es va optar per una música bàsicament vocal, amb text en llatí, interpretada per cors i solistes professionals masculins (és a dir, el poble no cantava i les dones encara menys... amb la boca tancada!).

La nova música, anomenada “de la Contrareforma” seguia una estètica pietosa, delicada, de ritme contingut i ressò celestial, que animés les rudes ànimes del poble a entrar en contacte amb Déu. El contrapunt, tant de moda en la música profana del moment (madrigal, chanson) hi és però controlat, de manera que “no embruti” la transparència de les harmonies i s’entengui el sentit del text, de la pregària.

Fixa’t com en aquest Sanctus el contrapunt hi és controlat de manera que el text es pot seguir molt bé.

William Byrd. Sanctus de la missa a 4 veus.

Un dels representants més importants de la música sacra de la Contrareforma fou l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Va aprendre el nou estil musical a Itàlia de la mà de Palestrina, i després va tornar a Espanya, on va tenir gran reconeixement dins els cercles religiosos. La seves obres són exclusivament sacres.

Escolta una de les seves obres més conegudes, el motet O magnum mysterium. Seguint la lletra pots descobrir quin és aquest “gran misteri” al que es refereix:

O magnum mysterium, et admirabile sacramentum, ut animalia viderent Dominus natum, jacentem in praesepio. O beata Virgo, cuius viscera meruerunt portare Dominum Iesum Christum. Alleluia, alleluia.

¡Oh gran misteri i admirable sagrament, que els animals veiessin al Senyor nascut, estirat en un pessebre! O benaurada Verge, les entranyes de la qual van merèixer dur a Jesucrist, el Senyor. Al·leluia, al·leluia.

T. L. Victoria. O Magnum mysterium

Escolta aquesta joia musical del renaixement interpretada pel cor de l'Académie de Paris, un cor jove de qualitat excepcional . Pren paciència i deixa't endur pel seu ritme lent i l'efecte màgic de l'harmonia.

En el seu temps una obra religiosa mai estava interpretada per veus femenines, ja que les dones tenien prohibit obrir la boca, a l'església. Les veus agudes  (Soprano, Mezzosoprano i Contralt) eren a càrrec de nens. Moltes esglésies importants tenien Escolanies, corals formades exclusivament per nens que cantaven als oficis religiosos a canvi de rebre un bon ensenyament. Encara avui existeixen Escolanies masculines (Montserrat, El Escorial) tot i que d'altres ara ja accepten nenes.

T. L. Victoria. O Magnum mysterium

Qui són aquests nens que assagen? Són els membres de l’Escolania de El Escorial, Madrid. Nens com ells interpretaven les veus agudes de les obres sacres, ja que les dones ho tenien prohibit.

Una de les obres més misterioses del món sacre postrenaixentista fou el Miserere del compositor italià Gregorio Allegri. Aquesta obra, escrita el 1638 dins l’estil polifònic de Palestrina, només es podia interpretar dins la Capella Sixtina, on Miquel Àngel pintava parets i sostre presidits pel famós Judici final. Qualsevol que copiés o difongués l’obra d’Allegri s’exposava a la pena d’excomunió. Això provocà la curiositat de nombroses personalitats, que pagaven a músics per escoltar-la i copiar-la o robar-la! Van circular algunes còpies per Europa, però cap era del tot fiable, ja que algunes notes no eren escrites a la partitura i només les coneixien els músics que les havien de cantar improvisadament.

El 1770, un jove Mozart de 14 anys va escoltar l’obra i la va escriure de memòria tota d’una peça. En saber-ho, el papa el va condecorar fent-lo Cavaller de l'Ordre de l'Esperó d'Or pel Papa.

Clica l’enllaç http://www.vatican.va/various/cappelle/sistina_vr/index.html per visitar en 360º la Capella Sixtina

Vista general i detalls de l’Expulsió del Paradís i la Creació a la Capella Sixtina.

 

Escolta el Miserere d’Allegri, una de les obres que més bé reflecteixen l’estil celestial de la música sacra del renaixement. Fixa’t en la pau que desprenen les harmonies i la tensió continguda i màgica de les sorprenents notes agudes.

G. Allegri. Salm Miserere Mei, Deus. The Sixteen, dirigits per Harry Christopher

I per acabar, coneguem el compositor més important de la música sacra de la contrareforma: Giovanni Pierluigi da Palestrina. La seva Missa del Papa Marcello va servir com a exemple a seguir per als músics que feien obres sacres. En aquesta obra es pot copsar la puresa de l’harmonia, el control del contrapunt de manera que el text en llatí es pot entendre.

G.P. Palestrina. Missa del Papa Marcello, Gloria. The Sixteen, dirigits per Harry Christopher

Janequin, Les Chants des Oiseaux i La Bataille

Clément Janequin  Les Chants des Oiseaux. Sents com canta el Rossinyol? A la Chanson Francesa s'introdueix la realitat mitjançant les onomatopeies. Escolta entre 2:48 i 4:20 tot seguint la lletra:

Rossignol du bois joly, a qui la voix résonne, pour vous mettre hors d’ennuy, votre gorge jargonne.

Rossinyol del bosc bonic, a qui la veu ressona, per allunyar-te de l’enuig, la teva gorja refila.

 

T'has fixat en la combinació de les quatre veus fent contrapunt? i la riquesa rítmica de les onomatopeies?

En efecte els músics del segle XVI s'interessen pels cants dels ocells i els incorporen en les seves cançons o obres instrumentals. És una tradició ben arrelada des de l'Edat Mitjana i la trobem en cànons i cançons franceses, angleses i germàniques.

Aquest gust pels cants dels ocells se centra en el Cucut, però molt especialment en l'alosa i el rossinyol, considerats missatgers de l'amor, en cançons galants o de casaments malaurats.

Ara bé, en cap cas cap compositor igualarà la genialitat sonora de Clément Janequin, amb els seus jocs rítmics i onomatopeics de gran virtuosisme. És per això que Les Chants des Oiseaux de Janequin va gaudir de molta fama i reconeixement a la seva època, i prova d'això són les nombroses edicions, versions i plagis que se'n van fer tan a nivell vocal com instrumental.

Janequin va publicar la primera versió de la cançó el 1528, i va revisar-la el 1537, fent una versió més reduïda. L'autor organitza la cançó amb quatre estrofes de durada diferent dedicades a diversos ocells:

1- La primera estrofa tracta dels ocells en general,
2- La segona de l’alosa i puntualment de la merla i l’estornell.
3- La tercera, la més desenvolupada, se centra en el cant del rossinyol.

4-La quarta es dedica exclusivament al Cucut.

En cada estrofa el joc rítmic de les onomatopeies augmenta progressivament. Escolta-la sencera en aquesta versió amb mímica!

Janequin també va escriure altres exitoses obres com La Bataille de Marignan, le Caquet des femmes, les Cris de Paris i La Chasse du lièvre.

Et recomano la La Bataille de Marignan interpretada pels King's Singers

0:00: introducció a la batalla. Ànims a les tropes que lluitaràn davant del rei de França.

2:31: Comença la batalla. Sents les trompetes, els cavalls, els tocs d'espases i llances?  tot plegat són onomatopeies dins un frenètic contrapunt!

5:56: Fi de la batalla i solemne victòria de l'exèrcit francès davant de l'anglès.

Beethoven, Sonata Clar de Lluna

Ludwig van Beethoven Sonata per a piano nº 14 en Do# m Opus 27 nº2 Clar de Lluna. Si hi ha una obra que convidi a la contemplació de les ànimes melancòliques i turmentades, aquesta és el Clar de Lluna de Beethoven. Els primers acords ens introdueixen en una atmosfera de llum nocturna, romàntica i somniadora...

Primer moviment Adagio sostenuto

L’obra, composta el 1801 i dedicada a la seva alumna la comtessa Giuletta Guicciardi, de qui sembla que Beethoven n’estava enamorat, és una de les més conegudes del compositor juntament amb les simfonies nº 5 i nº 9 i el Per a Elisa per a piano. El sobrenom de Clar de lluna es va popularitzar després de la mort de Beethoven, arran d'una comparació que el poeta i crític musical alemany Ludwig Rellstab va realitzar entre el primer moviment de la peça i el clar de lluna del llac de Lucerna.

Posta de sol al Llac de Lucerna o també anomenat Llac dels quatre cantons, a Suïssa.

La jove Giuletta Guicciardi, de disset anys, fou un dels amors frustrats del músic. Beethoven, que aleshores tenia 30 anys, li donava lliçons de música i, tot i ser conscient que pertanyien a classes socials distants, se’n va enamorar fins al punt de fantasiejar un matrimoni.  Sentint-se feliç, el solitari i turmentat Beethoven escriu “aquest canvi [es deu a] una afectuosa, una màgica nena que m'estima i a qui jo estimo [...] he tornat a gaudir de nou alguns instants de felicitat i per primera vegada crec que el matrimoni podria fer-me feliç, però, malauradament, no és ella de la meva posició i no puc pensar en casar-me”. Evidentment la família de la noia s’hi va oposar i la va casar amb un aristòcrata.

Poc després Beethoven publicava la seva sonata, plorant amargament el seu desengany.

Hi ha una altra versió de l’origen de l’obra tot i que ha estat descartada pels experts. Tota manera és una bonica història que ha passat a formar part de la tradició d’aquesta sonata. Mentre passejava per un barri pobre de Bonn, Beethoven va sentir música: una nena cega tocava el piano. La nena li va explicar que havia après a tocar gràcies a una veïna que interpretava “peces del gran mestre Beethoven”. El compositor va entrar i va asseure’s al piano. Emocionada, la nena va reconèixer-lo. L’habitació era en penombra, només il·luminada per la llum de la lluna, i Beethoven va començar a improvisar una melodia lenta, trista, misteriosa... que acabaria essent el Clar de Lluna.

Sigui quin sigui el seu origen, la Sonata Clar de Lluna és una de les millors obres del gran compositor.

La Sonata Clar de Lluna consta de tres moviments i no dels quatre habituals. El primer moviment, Adagio sostenuto, és lent i tranquil, de caràcter somniador amb pinzellades de malenconia i tristesa. Comença amb l’incansable acompanyament d’acords desplegats en tresets. Acords que presagien un misteriós aire de tragèdia, dels quals, quan ja sembla tot perdut, apareix el lament, aquesta melodia màgica de notes llargues, extenses, eternes... en paraules del músic francès Hector Berlioz “es una de les obres que el llenguatge humà no pot qualificar”

Sembla que la música es desenvolupi aleatòria i lliurement, com un vol d’ocell, però en realitat s’estructura amb una forma ternària semblant a la Forma-sonata

Segon moviment Allegretto

El segon moviment Allegretto és un minuet, quelcom molt habitual en el classicisme. És un breu moviment de ritme juganer i caràcter tranquil, sense estridències, que contrasta amb el patetisme desesperat del següent moviment.

Tercer moviment Presto agitato

El tercer moviment Presto agitato és una diabòlica successió d’escales i arpegis que estructuren una Forma-sonata. Diverses melodies tramades amb mestria, transmeten la desesperació i el sofriment extrems. El moviment, violent, tràgic, de difícil execució, es corona per dos forts acords que posen fi al dolorós poema.

Has pogut escoltar la delicada interpretació del pianista i director d’orquestra argentí-israelià Daniel Baremboim. a Berlín.