Una primera descoberta a la música de tots els temps.
Objectiu
Aquest blog neix i creix amb la voluntat de ser una eina didàctica per aquells que s'inicien en el descobriment de la música clàssica i, molt especialment, per als meus alumnes de secundària... espero que sigui útil!
Una de les obres per a orgue més conegudes del mestre Bach és la Tocata i Fuga en Re menor BWV 565.
La Tocata era una peça específica per a instruments de teclat. Consta d'un sol moviment i sovint servia com a introducció d'una Fuga.
La Fuga és una peça també en un sol moviment que es basa en la imitació d'un motiu melòdic, en diferents tonalitats (agut, mig, greu...). Es considera la Fuga com la culminació de les tècniques contrapuntístiques, i Bach el seu més alt representant.
L'any 1742 J. S. Bach va escriure una de les seves obres cabdals, les Variacions Goldberg.
S'estructura com un Tema amb Variacions. Es presenta un tema musical que es va repetint diverses vegades però amb algun canvi en la melodia, ritme, tonalitat, etc. A vegades els canvis són tan grans que costa molt reconèixer res del tema. Això és perquè el que queda hi és amagat a l'evidència.
En les Variacions Goldberg, Bach ens presenta un tema preciós, tranquil i bellíssim. Per això cal escoltar-lo sencer, sense fer res, per poder-ne copsar l'essència més íntima.
Després el tema es repeteix fins a 30 vegades! i cada vegada diferent, amb una riquesa mai vista en un tema amb Variacions. Com sempre, Bach, arribant als racons més perfectes i inexplorats de la música.
L'obra fou un encàrreg del compte von Keyserlingk, que patia insomni, perquè el seu clavecinista J. G. Goldberg l'entretingués per la nit. El compte quedà tan complagut per l'obra, que pagà a Bach una copa d'or plena de monedes que eren l'equivalent al sou de tot un any a l'església de St. Tomàs de Leibzig on treballava.
Escolta les variacions Goldberg. Si ets nou en això de la música de Bach escolta l'Ària (o tema principal) i dues variacions més. A verure si t'hi enganxes!
J.S. Bach. L'Art de la Fuga és una obra monumental per a orgue a través de la qual Bach assoleix la fita màxima en la composició d'aquesta forma tan complexa. Bach demostra que és el mestre indiscutible en la composició contrapuntística. Pren unes poques notes i, a cada fuga, les presenta d'una forma diferent, creant una obra nova on altres ja haurien esgotat les idees.
l'Art de la Fuga. Contrapunt nº 3.Fuga a tres veus.
Aquest muntatge ens permet seguir visualment el Subjecte de la fuga (cadena de rodones) al mateix temps que veiem les mans de l’organista. Està interpretat amb un orgue elèctric.
https://youtu.be/ZdCuA7SbzaM
A manca d'una bona versió per a orgue a la xarxa aqui pots escoltar una selecció de fugues de l'Artde la Fuga en una versió per a quartet de corda interpretada per The New Dutch Academy and Simon Murphy
L'Art de la Fuga. Contrapunt nº 1
L'Art de la Fuga. Contrapunt nº 2
L'Art de la Fuga. Contrapunt nº 3
L'Art de la Fuga. Contrapunt nº 9
Utilitza el mateix subjecte (motiu base de la fuga) que el Contrapunt nº 1
L'Art de la Fuga. Contrapunts nº 6 i 7
En una versió orquestral de gran força expressiva, interpretada per Die Akademie für Alte Musik de Berlín
I ara, una Fuga que forma part del Concert de Brandenburg nº 2 en Fa major BWV 1047.
El tercer moviment d’aquest concert, Allegro assai, està construït en forma de fuga a 5 veus!
Et proposo un joc. Seguint l’esquema pots seguir les entrades del subjecte.
Ara bé, falten els subjectes 3, 8 i 12. Ets capaç de trobar-los?
La Música Aquàtica és un conjunt de tres Suites orquestrals de G. F. Händel (Suite en Fa major HWV 348, Suite en Re major HWV 349 i Suite en Sol major HWV 350). Juntament amb les suites de la Música per als reials focs artificials, és l’obra instrumental més cèlebre del compositor alemany.
Canaletto El riu Tàmesi amb la catedral de St. Paul elLord Mayor’s Day 1848
La Música Aquàtica està formada per diverses peces curtes que segueixen ritmes de danses molt de moda a l’època. Tot i que Händel va compondre l’obra per a ser escoltada, aqui tens un Minuet (dansa galant francesa) i una Giga (dansa ràpida d’origen anglès) de la Música Aquàtica de Händel ballats en una reconstrucció a l’estil del segle XVIII amb vestits i instruments d’època.
Händel va compondre l’obra per al seu senyor, el rei Jordi I d’Anglaterra, qui volia fer un passeig pel Tàmesi amb un reduït nombre d’acompanyants ben escollit, i amb bona música. El 17 de Juliol de 1717 les barques van sortir a passejar, una d’elles carregada amb 50 músics anava a la deriva perfumant l’aire amb melodies de Händel.
G.F. Händel i el rei Jordi I sobre el Tàmesi el 17 de juliol de 1717
pintat al segle XIX perE. J. Conrad Hamman
La crònica del diari de Londres ho explica així:
“Un dimecres cap a les vuit del vespre, el rei va embarcar a Whitehall en una barcassa descoberta, on també viatjava la duquessa de Bolton, la duquessa de Newcastle, la comtessa de Godolphin, la senyora Kilmanseck i el comte d’Orkney, i la comitiva remuntà el riu en direcció a Chelsea. Els acompanyaven moltes barcasses ocupades per personalitats importants, i el nombre d’embarcacions era tan gran que cobrien tota l’amplada del riu. Per als músics es disposà la barca d’una companyia de la city, i hi viatjaven una cinquantena d’instrumentistes de tota mena, que no van parar de tocar –mentre les embarcacions viatjaven a la deriva sense rems- des de Lambeth fins a Chelsea les simfonies més boniques, compostes especialment per a l’ocasió pel senyor Händel: sa majestat quedà tan complagut que va fer repetir la interpretació tres vegades en el viatge d’anada i tornada. A les onze de la nit, sa majestat desembarcà a Chelsey, on s’havia preparat un gran sopar, després del qual es va sentir un altre afinat concert que durà fins a les dues; seguidament sa majestat va emprendre el viatge de tornada, amenitzat igualment amb música fins al final.”
London Daily Courant, 19 de Juliol de 1717
T’imagines els músics enxubats a la barca? Sort que Händel va prescindir del clavecí!
I és clar calia anar repetint la peça sempre que el rei ho desitjava!
La crònica no parla del fred que van passar els músics, del mal d’esquena, del mareig dalt de la barca i les durícies als dits després de tocar durant gairebé vuit hores seguides... ni tan sols diu si van sopar.
Ara, la crònica tampoc descriu les boniques melodies, la justesa en el ritme i la variadíssima orquestració d’aquestes peces delicioses i brillants, plenes de la gràcia aristocràtica de Händel. Respon les preguntes següents:
Què és la música aquàtica de Händel?
Què són la Giga i el Minuet?
Per a qui va compondre l’obra Händel?
Per a què servia aquesta música?
En quines condicions el rei va escoltar aquesta obra?
Et sembla que els músics ho van passar bé? Perquè?
ressonant en tens repòs, arribant al cor de l’ànima.
Quan uns mitjans tan minsos han estat tan immensos?
Quan del no res ha sorgit tanta Bellesa?
Pere Portabella El silenci abans de Bach 2007
Les notes del mestre esquincen el brogit de la ciutat.
La veu de la fusta, càlida, humana, s’empassen la sordidesa mecànica del metro.
Quan J.S. Bach va escriure aquesta obra era feliç, o així ho expliquen les cròniques. Treballava per a un príncep músic, Leopold d’Anhalt-Köthen, que valorava el seu treball i el motivava a escriure obres agosarades i originals.
A qui se li hauria acudit escriure sis suites completes per a violoncel sol? L’instrument del baix continu tocant en solitari...
I altres sis suites per a violí? L’instrument solista per excel·lència, ara sense acompanyament de cap tipus... sol, despullat com un ocell sense plomes...
O una fuga per a clavecí en cadascuna de les 24 tonalitats? Però si encara hi havia escales que mai ningú havia utilitzat!!
A qui se li acut!!?
Manuscrit del Preludi de la Suite nº1 per a Violoncel
Durant tota la seva vida, l’obra de Bach va ser incompresa. Les seves Suites per a violoncel sol van ser considerades obres menors, simples exercicis per a estudiants avantatjats que amb prou feina ressonaven entre les parets dels conservatoris.
Molts anys després (algun segle i tot, diria), a la provinciana Barcelona de 1890, va caure a les mans d’un jove violoncel·lista una edició de les Sis suites. El noi, de 14 anys, va emportar-se el volum a casa. En tocar aquella música devia experimentar una agradable i profunda sensació. Un esperit fins aleshores desconegut embolcallava aquelles notes, d’on sorgien remors humanes, colors d’altres èpoques, que li parlaven directament a l’ànima trencant la barrera del silenci mundà. Calia fer conèixer aquella màgia al món. Calia que tothom pogués estremir-se amb aquella bellesa.
I així ho va fer.
Pau Casals va redescobrir el violoncel de Bach a tota la humanitat.
Pau Casals interpreta la Suite per a violoncel sol nº 1 en Sol Major BWV 1007
de J. S. Bach a l’abadia de Sant Michel de Cuixà
Les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) és un conjunt de sis suites que segueixen la mateixa estructura i ordre de moviments:
Preludi (o introducció)
Allemande
Courante
Sarabande
Minuet o Bourrée o Gavotte
Giga
A excepció del Preludi, la resta de moviments són ritmes de dansa propis de l’època barroca que es toquen seguides per delectar l’oïda dels balladors. En les Suites de Bach el Preludi acostuma a ser una de les parts més treballades de l’obra, per això durant anys es van considerar simples peces d’estudi per a exercitar els dits del músic. Actualment, i gràcies a la tasca del violoncel·lista català Pau Casals les Suites de Bach es consideren les millors obres per a violoncel mai escrites.
I ara, ballem?
Nacho Duato Violoncel
Acabem amb Bach a la oficina!
Yo-yo-ma interpreta el Preludi de la Suite nº 1 per a Violoncel
Quin és el so de les esferes? Quines harmonies ressonen fora el nostre món? Quina música ens retornaria del més enllà? Una sola nota, llarga, immensa, suspesa en l’aire, s’estira fins a caure delicadament. Una vegada i una altra reneix trenant-se en les fines cordes. Un contrapunt suau, com gotes de pluja bona, marca subtilment el ritme. Ens inunda una serenitat completa, on tensió i repòs hi són en justa mesura. Tot plegat és simple, meravellosament simple. Tot plegat és el millor Bach.
L’Ària en Re Major és el segon moviment de la Suite orquestral nº 3 BWV 1068 de J. S. Bach. És una obra...
Antonio Vivaldi era de Venècia. Era mossèn i
l'anomenaven il prette rosso perquè era pèlroig.
No em pots dir que no l’has escoltat mai sencera! Però si Les quatre estacions és l’obra més coneguda de Vivaldi i una de les més populars de la història de la música!!
Les quatre estacions op 8 (Le quattro stagioni en italià) és un conjunt de quatre concerts per a violí i orquestra del compositor barroc Antonio Vivaldi. Les va compondre el 1723, i dos anys més tard, el 1725, va publicar-les a Amsterdam en el recull de dotze concerts anomenat Il Cimento dell'armonia e dell'inventione op. 8 (la lluita entre l’harmonia i la invenció).
Els primers quatre concerts s'anomenaren Le quattro stagioni i fan referència a cada una de les estacions de l'any. Cada concert segueix l'estructura habitual de tres moviments, amb un moviment lent central (lento, adagio, largo), en mig de dos moviments ràpids (allegro, presto, etc.).
Vivaldi utilitza de nou el solista estrella dels concerts barrocs: el violí. Les melodies plenes de figuracions, escales i virtuosismes tècnics del solista contrasten amb la frescor i el lirisme de les melodies d’orquestra.
Damunt la partitura de Les quatre estacions, Vivaldi va escriure anotacions per fer-nos saber què vol descriure en cada moment (el cant dels ocells, el riu que flueix, el retrunyir de la tempesta...). Esdevé així la primera obra instrumental que segueix un programa, és a dir, que vol explicar quelcom concret. Amb això, Vivaldi, s’avançarà quasi un segle a l’eclosió de la música programàtica del Romanticisme.
Pots escoltar aquesta bonica versió de Les quatre estacions seguint les anotacions que féu Vivaldi. Llegeix-les sota el vídeo, on també tens indicat en quin minut comença cada moviment.
La jove violinista alemanya Julia Fischer, acompanyada per l’orquestra de Sant Martin in the fields, interpreta magistralment el paper solista en un marc incomparable, l’auditori del Jardí Botànic de Gales (National Botanical Gardens of Wales).
La Primavera
Concert nº 1 en Mi major, RV. 269
0:00 Allegro
Ha arribat la primavera i els ocells, la saluden amb el seu cant.
Les fonts flueixen al murmuri del vent.
El cel amb un mantell negre es cobreix, i llamps i trons anuncien tempesta (violí solista)
Però res ha passat, i els ocells tornen a cantar amb bell encant.
3:25 Largo
Sobre el prat florit, entre plantes frondoses, dorm el pastor amb son gos fidel.
El violí solista representa el pastor, la viola, els lladrucs del gos i l’orquestra, el retruny llunyà de la tempesta.
6:00 Allegro
Sota el cel blau, dansen nimfes i pastors alegrament.
La primavera irromp brillant en l’escena Pastoral.
L’Estiu
Concert nº 2 en Sol menor, RV. 315
Reflecteix la càrrega violenta i explosiva de les tempestes d’estiu.
La tempesta es descriu pas a pas tal i com la viu pastor.
0:00 Allegro non molto – Allegro
Sota el sol dur d’estiu, reposa l’home, el ramat, i crema el pi.
Canta el cucut i tot seguit la tórtora i la cadernera responen (violí solista).
Bufa el ventet, i el pastor sospira pel temor a la tempesta que lluny s’anuncia (orquestra).
5:28 Adagio e piano – Presto e forte
Desperta el pastor del son quiet (violí solista),
per por als llamps i trons llunyans (orquestra).
Vespes i mosques s’agiten, furioses.
7:30 Presto
La por es torna realitat. El cel grandiós s’il·lumina, es trinxa, per la tempesta.
Descripció plena de virtuosisme pel solista.
La Tardor
Concert nº3 en Fa major, RV. 293
Referències a la verema i la caça
0:00 Allegro
Ballant celebra el pagès la bona collita i el feliç benestar.
Algun abusa del licor, i l’aire tebi el convida a somniar.
El violí solista descriu amb escales descendents i ritmes desordenats l’embriaguesa del pagès, i amb notes llargues i dolces quan aquest s’adorm.
4:44 Adagio molto
Després de l’alegria del ball, i els excessos del vi,
els pagesos s’adormen tranquil·lament.
7:10 Allegro
A l’alba, el caçador surt entusiasmat amb corns, gossos i fusell.
Fuig corrent la fera malgrat li segueixen el rastre.
Espantada, cansada i ferida, la fera cau, morint, a terra
L’Hivern
Concert nº4 en Fa menor, RV. 297
Vivaldi concep aquest Concert per a tocar-lo a l’església.
Per això l’orquestra sona sovint sotto voce, per no destorbar els fidels que preguen.
Es descriu el vent gèlid de l’hivern, la pluja que cau lenta i l’ambient estàtic de la natura.
0:00 Allegro
Tremolor gelat entre la neu freda, i el sever bufar de l’horrible vent.
Córrer picant de peus a cada moment, i batre les dents de fred
3:37 Adagio
Passar a la vora del foc alegres i tranquils dies, mentre la pluja xopa el bosc.
La preciosa i llarga melodia del violí solista es basteix sobre el pizzicatto de l’orquestra, que evoca el lent caure de la pluja d’hivern.
5:56 Allegro
Caminar sobre el gel amb passa lenta per no ressolar i caure a terra.
Sentir udolar el vent en peu de guerra darrere les portes ben tancades.
L’hivern és això, però no passa res, també fa alegria.
Els Castrats! Res més fascina, encurioseix i alhora esgarrifa tant com els castrats. En sentir-ne parlar, i d’una manera innata, els nois serren les cames i apreten els llavis amb expressió d’angúnia. Fins i tot alguns palpen les seves parts per comprovar que “no han desaparegut”. El més dolorós no és sentir-ne parlar sinó descobrir la veritat de la seva existència.
Ària Ombra fedele
Durant 200 anys (segles XVII i XVIII) van practicar-se més de 4000 castracions anuals a Itàlia a nens d’entre 7 i 9 anys. L’objectiu era preservar el to agut i clar de la veu infantil al mateix temps que s’aprenia la tècnica vocal d’un cantant adult, de gran potència vocal i fiato (capacitat de mantenir l’aire cantant).
El Castrat Antonio Maria Bernacchi
Els castratti eren fills de famílies molt pobres que desitjaven sortir de la misèria fent que el nen operat assolís fama i fortuna. En la majoria de casos la operació no servia per a res, ja que només tenien feina els millors cantants i a més molts infants morien durant la operació. S’estima que entre un 10 i 15% d’aquells nens aconseguiren ser cantants professionals i només un 1% va assolir la fama.
Sembla que la moda de la castració amb finalitats musicals es limitava a Itàlia i una mica a Alemanya, on ja al segle XVI hi havia eunucs en els cors d’església, tot i que era il·legal. Els Castrats eres excomunicats i aquells que feien la operació podien ser jutjats per amputació.
Els nens operats anaven a escoles de cant on duien una vida austera i aprenien la tècnica durant deu anys sota una estricta disciplina. Els nois pagaven els estudis cantant en cerimònies religioses i concerts privats. Als més petits els disfressaven d’angelet i els feien cantar en els funerals de nens, cosa que aportava força ingressos, donada l’alta mortalitat infantil de l’època. Les millors escoles eren a Roma, Bolonia i per damunt de tot, Nàpols, on hi havia quatre conservatoris només per a Castrati. Itàlia era una fàbrica de castratti que exportava a tot Europa.
Cantaven papers femenins i masculins en l’òpera seria. Representaven herois, heroïnes, déus mitològics, personatges llegendaris... papers on la seva veu irreal encaixava a la perfecció, i fascinaven al públic amb una veu potent i plena de matisos capaç dels més difícils malabarismes portant al límit les capacitats de la veu humana.
La veu dels castrats fou imprescindible en el Barroc (1600-1750), un estil musical basat en la ornamentació de la melodia i el virtuosisme del solista. Händel i altres compositors varen crear obres exclusives per a Castrati que pocs cantants moderns s’atreveixen a interpretar.
Ària Son qual nave ch'agitata - Artaserse (1734) de Riccardo Broschi.
Escolta altra vegada la mateixa ària però ara interpretada per la Mezzosoprano Cecilia Bartoli.
Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s’atrofiaven.
Tota manera, l’església ho va tolerar, ja que calien veus molt agudes, i recordem que segons una epístola de Sant Pau, Mulier taceat in ecclesia, és a dir les dones tenien prohibit cantar en públic. Així va néixer un negoci clandestí que realitzaven cirurgians i barbers.
Molts nens eren castrats amb excuses com la caiguda d’un cavall, una coça, una cornada o com a únic guariment d’una greu malaltia.
Segons un tractat de 1718, hi havia diverses maneres de realitzar la castració:
Tallar els vasos sanguinis i els conductes espermàtics. Els testicles s'atrofiaven.
Es banyava el nen en aigua calenta per tractar millor els testicles. Després pressionaven la vena jugular i el pacient perdia sensibilitat. Aleshores es practicava la operació.
Es drogava el nen amb opi i se li extreien els testicles. Amb aquest sistema, molts nens morien per sobredosi o hemorràgia.
Coltelli. Instruments per a practicar la castració
En la pubertat, els nens castrats no tenien testicles que alliberessin testosterona. La nou del coll i les cordes vocals (que són a l’interior) no creixien, i per tant es mantenia la veu aguda d’un nen. A cordes vocals petites, veu aguda. Ara bé, el cos del noi creixia amb normalitat i la seva força muscular i la seva capacitat pulmonar eren les d’un home. En resum, un castrat reunia: veu aguda de timbre clar pròpia d’un nen, i potència i fiato propis d’un adult.
Físicament els castrats eren alts (cosa no massa habitual aleshores), obesos, i sense barba ni pèl corporal, menys al cap. La castració no afectava el seu intel·lecte, però segurament tenien problemes psicològics.
Carlo Broschi, anomenat Farinelli (1705-82) fou el cantant Castratto més cèlebre de la història. Va viure durant el segle XVIII i la seva fama el va dur a treballar per tot Itàlia (Nàpols, Roma, Venècia, Milà i Bolònia) i alguns escenaris europeus com Londres i París (cantà per a Lluís XV). Finalment va arribar a Espanya per a passar-hi uns mesos, però s'hi va acabar quedant quasi 25 anys. Cada nit cantava les mateixes cançons al depressiu rei Felip V. En agraïment, el rei, va donar-li el títol de primer ministre, però Farinelli mai va utilitzar aquest poder. Finalment va retornar a Itàlia, on va morir a Bolònia, envoltat de riqueses i honors.
El gran Farinelli tenia un registre molt ampli de més de tres octaves (Do3-Re6), i era capaç de mantenir una nota durant un minut seguit. Algunes descripcions del seu cant són d’èxtasi. Diuen que podia fer 250 notes seguides sense respirar, i els músics de l’orquestra es desconcentraven atònits pel seu virtuosisme. Alguns creien que tenia alguna mena d’enginy que li permetia cantar i respirar alhora.
Carlo Broschi anomenat Farinelli, retratat
per Corrado Giaquinto entorn el 1753
Els vídeos d’aquest post són escenes de la pel·lícula Farinelli, il Castratto (Gérard Corbiau, 1994), on es relata la vida d’aquest cèlebre cantant.
Per la pel·lícula es va recrear com devia ser la veu d'un castratto agafant la veu d'una soprano i la d'un contratenor i mesclant-los amb mitjans informàtics molt avançats: El resultat és força creïble i hi abunden les coloratures, una tessitura sorprenentment àmplia, i uns aguts mantinguts fins al desmai.
Creus que exagero?
Comprova-ho amb aquestes escenes de la pel·lícula on s'interpreten diverses àries d'òpera Barroques recreant com devia ser una representació operística de l'època. No perdis de vista els decorats (mòbils i tot!), vestuari, maquillatges i barrets, el fervor del públic, i com no, la música!!
Ària Venti turbini de Rinaldo de Händel
Ària Lascia ch'io pianga de Rinaldo de Händel
Ària Cara Sposa de Rinaldo de Händel
A principis del segle XIX, durant el període napoleònic, entre guerres i agitacions socials, van tancar-se moltes escoles de castratti. Al mateix temps que es permetia a les dones cantar en públic, la societat europea ja no es veia acceptable el fenomen dels castrats. Només restaren a les esglésies d’Itàlia, i a partir de 1870, només a la Capella Sixtina. Finalment, el Papa Lleó XIII va prohibir-los definitivament el 1902.
Actualment els papers d’òpera escrits per a castratto són interpretats per sopranos, mezzosopranos, o contratenors i sopranistes.
