Una primera descoberta a la música de tots els temps.
Objectiu
Aquest blog neix i creix amb la voluntat de ser una eina didàctica per aquells que s'inicien en el descobriment de la música clàssica i, molt especialment, per als meus alumnes de secundària... espero que sigui útil!
Wolfgang Amadeus Mozart, Il dissoluto punito, ossia il Don Giovanni, (el llibertí castigat o Dom Joan) ària de Leporello Madamia il catalogo è questo. Dom Joan, un llibertí, conquistador sense escrúpols, corre lliure per Sevilla. La seva dona, la pobre i enganyada Donya Elvira el busca sens descans. Finalment el troba! però ell hàbilment s'escapoleix de nou, mentre Donya Elvira queda absorta escoltant a Leporello, el fidel criat del seu marit.
Leporello li ensenya el catàleg de les conquestes de Dom Joan, un catàleg que he confegit jo mateix, diu orgullós. Detalla: a Itàlia 640, a Alemanya 231, a França 100, a Turquia 91, ep! i a Espanya ja en són 1003! A més a Dom Joan tot li va bé i tot compta (mentre porti faldilles): pageses, cambreres, ciutadanes, marqueses, baroneses, princeses... dones de tot tipus i edats! La llista d'enganys és llarga i encara ho serà més: el llibertí Dom Joan sempre té nous "projectes".
Sens dubte, l'ària Madamia il catalogo è questo és de totes totes una obra mestra:
Resol magistralment el caràcter burlesc i primari de Leporello utilitzant la veu de Baríton, de to directe i natural.
En la primera part de l'ària, Leporello parla per ell mateix, per això la música té un caràcter fresc, propi d'algú de les classes populars.
L'orquestra, amb un ritme curt i estacat de notes repetides, es converteix en una màquina de comptar.
També l'orquestra, al final de frase deixa anar unes àgils escales descendents: són com "riallades" que ridiculitzen la pobra Elvira.
La segona part de l'ària, més serena i tranquila, és una romança, una dolça cançó d'amor que canta la bellesa de les dones. Leporello parla en boca del seu amo, membre de la noblesa i gran conquistador. Aquesta part esdevé una declaració d'intencions de Don Joan.
El vídeo s'inicia amb el recitatiu-diàleg entre Leporello i Donya Elvira quan aquesta s'ha adonat que Dom Joan se li ha escapat. Has vist que cofoi està Leporello amb el seu llibre? A 1:08 comença l'ària. A 1:24 sentim les "riallades" orquestrals. A 2:50 fixa't com Leporello plega el llibre com dient "no me l'espatllis, tu!". Tot seguit comença la segona part de l'ària, molt més tranquil·la. És encantador quan diu "la piccina", i quan fa que toca la guitarreta? Hi ha mil detalls, no te'ls perdis!
El director de cinema Joseph Losey féu el 1979 una versió en cinema del Don Giovanni de Mozart. Els millors intèrprets Mozartians del moment donen vida als personatges de l'òpera en un entorn de somni: la Vil·la Rotonda de Palladio a Venècia. En aquest vídeo es veu el moment de rodatge d'aquesta coneguda ària del Don Giovanni.
Wolfgang Amadeus Mozart Cosí fan tutte, terzetto Soave sia il vento. En aquest món hi ha coses que són essencialment Belles: el somriure d'un infant, l'abraçada d'un amic, una flor en un jardí... i hi ha música que les acompanya.
Imaginem dos joves que emprenen un llarg viatge de destí incert, per mar. Des del moll, elles, que els estimen immensament, els acomiaden amb l'esperança que el seu retorn sigui prompte i feliç. Diuen: que el vent sigui suau, i tranquil·la l'onada, i que tots els elements, benignes, responguin als nostres desitjos. I la música els acompanya.
Una bella joia musical que, en la seva petitesa concentra tota l'essència del Classicisme: elegància i simplicitat. Tres veus: soprano, mezzosoprano i baríton, es conjuguen amb delicadesa sobre el mar d'onades que revesteix, de fons, l'orquestra. Escolta-ho una i altra vegada per descobrir mil i un detalls que fan d'aquest petit tresor una obra immensa.
No et perdis aquest breu vídeo sobre el misteri del manuscrit del Cosi fan tutte que hi ha a Barcelona i sobre la representació de l'obra a la capital de Catalunya. Investigacions avalades per l'Universitat Autònoma de Barcelona:
Wolfgang Amadeus Mozart Simfonia nº 40 en Sol m K. 550. Mozart va escriure la seva primera simfonia només amb 8 anys. Al llarg de la seva vida en va escriure un total de 41, de les quals les sis darreres són les més destacades i les 39, 40 i 41, compostes el 1788, es consideren obres mestres.
En aquestes darreres obres, quan passava moments molt difícils, Mozart comença a voler expressar sentiments profunds més enllà de fer passar una estona agradable, cosa que implica elaborar més la música.
En la Simfonia nº 40, sense abandonar l'estil elegant i mesurat del classicisme, el compositor és capaç de reflectir el seu drama personal en una música profunda i tràgica. En l'aspecte formal cal destacar que dels quatre moviments de l'obra, tres són en Forma-Sonata d'estructura complexa i magistralment resolts. En les darreres obres, Mozart anuncia un canvi d'estil cap a la profunditat dels sentitments humans que Beethoven acabarà desenvolupant.
De moment només adjunto vídeos sobre el primer moviment de la Simfonia nº 40 ja que per si sol és prou interessant. La resta de moviments els posaré més endevant. Els moviments són:
I. MoltoAllegro
II. Andante
III. Minuet
IV. Allegro Assai
Heus ací la Simfonia nº 40 de Mozart
El compositor i director d'orquestra Leonard Bernstein explica els passatges de la Simfonia nº 40 més destacats. Hi ha molts conceptes tècnics, i és en anglès, però s'entén força bé.
I ara unes notes d'humor de la mà de Igudesman & Jo.
Escolta el Mozart Bond del seu espectacle A little nightmare music
El Tema amb Variacions és una forma instrumental que té els seus origens en el Renaixement i que s'ha anat treballant durant els diferents períodes musicals amb més o menys fortuna. Grans compositors com Bach, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Chopin, etc. han escrit Temes amb Variacions memorables.
El Tema amb Variacions presenta un Tema (A) que es repeteix amb algun canvi o variació (V). Pot haver-hi tantes Variacions com el compositor desitgi. Les variacins del tema poden ser melòdiques, rítmiques, d’incorporació de nous instruments, canvi de tonalitat, de compàs, amb aparició de noves melodies, etc. A vegades els canvis són tan profunds que el tema no es reconeix!
Al final, després d'haver escoltat les variacions, pot ser que tornem a escoltar el Tema en estat pur o bé una Coda. Així, l'estructura del Tema amb Variacions pot ser: A V1 V2 V3... A o Coda.
Posem com a exemple un conegut Tema amb Variacions, el del segon moviment de la Simfonia nº 94, de la Sorpresa de Haydn (clica al damunt per anar al seu post d'aquest blog). Ací tens la música i com pots localitzar el tema i les seves variacions:
Estructura del moviment: Tema V1 V2 V3 V4 Coda
0:08 - Tema A (aabb)
1:11 - Variació 1. S'afegeix una deliciosa melodia, com un contracant als violins primers.
2:11 - Variació 2. Frase a que comença contundent amb to menor i acaba suavitzada. La Frase b esdevé furiosa, com una tempesta d'estiu enmig la calma assolellada del dia, i acaba més calmada en un fil musical que enllaça subtilment amb la següent variació.
3:14 - Variació 3. Comença entre humorística i lírica amb el protagonisme de l'oboè i la flauta.
4:14 - Variació 4. La més simfònica i exultant de totes. L'orquestra esclata amb tot el seu ventall tímbric (timbales incloses) incloent un moment de gran lirisme i enginy melòdic.
5:14 - Coda. Esclata en una cadença trencada que es tanca suggerint el tema en pianissimo.
Una música simplement meravellosa!
Per copsar-ne més detalls no et perdis aquest vídeo on s'explica tot el segon moviment de la Simfonia de la Sorpresa de Haydn
Franz Joseph Haydn Simfonies. Si un compositor encarna en la seva totalitat l'esperit del Classicisme, aquest és sens dubte, F. J. Haydn. Home discret i treballador, amable, educat, gaudia d'un bon humor que trasllueix en la seva música. Una música, per cert, bella, ordenada, clara i precisa.
Entre les moltes obres que va compondre destaquen més de 100 simfonies (diversos experts en compten 104, altres 108, ja que l'autoria d'algunes no està clara), totes elles de gran perfecció formal i bellesa melòdica. El seu estil va ser imitat arreu, pel qual se'l considera el pare de la Simfonia (no n'és el creador, però si el que més va perfeccionar-ne l'estructura i que va ajudar a popularitzar-la). La bondat i el bon humor de Haydn, tot i el seu aspecte seriós i formal, es veuen reflectits en les simfonies, que amaguen bromes i anècdotes. El públic es divertia tant que va començar a posar-los sobrenoms. Així tenim la Simfonia delrellotge, de la gallina, de la sorpresa, del miracle, de l'adéu, del distret, etc.
Per exemple, en un concert a Londres, es va despendre una gran aranya de llums sense ferir a ningú. D’aquí ve que la Simfonia nº 96 (una de les estrenades a Londres) s’anomeni Simfonia del Miracle. En la Simfonia nº 101, un ritme com de tic-tac en el segon moviment la va batejar com Simfonia del Rellotge.
Un altre exemple molt conegut és la Simfonia nº 94 o Simfonia de la Sorpresa. Es tracta d’una simpàtica broma musical que Haydn va fer deliberadament. L’obra fou composta per ser interpretada a Londres. Advertit que el públic anglès acostumava a dormir la migdiada als concerts, Haydn va incloure-hi una simpàtica i inesperada sorpresa. A veure si la descobreixes!
En aquest vídeo el pianista Robert Levin analitza el segon moviment de la Simfonia de la Sorpresa, on hi ha l'acudit musical que l'ha fet cèlebre.
Pots veure l'anàlisi dels altres tres moviments de la Simfonia clicant aquests enllaços
Escolta aquesta breu introducció (en anglès) de la Simfonia de la Sorpresa de Haydn
Escolta ara la música del segon moviment de la Simfonia de la Sorpresa de Haydn.
També és curiosa La Simfonia nº 60, el Distret, que conté un passatge humorístic sorprenent. El darrer moviment comença amb un prestissimo que es deté de sobte: el director atura la música, el concertino es gira cap a l'orquestra fent afinar els instruments (cosa que es fa només al principi d'un concert!) i tornen a tocar altra vegada. Ho pots veure en aquest vídeo a partir del minut 7:14. No et perdis l'expressió del director anglès Richard Norrington!
Per posar fi a aquest post, res millor que la Simfonia nº 45, el comiat . Fou composta per intentar que el príncep Esterházy, per a qui Haydn treballava, escurcés la llarga estada a la seva residència d’estiu i els músics poguessin tornar a la ciutat amb les seves famílies. Afegí un cinquè moviment als quatre habituals, on els músics anaven deixant de tocar per torns, apagant les espelmes del seu faristol i abandonant l’escenari, fins acabar sols amb dos violins i la sala a obscures. El príncep captà la indirecta i al dia següent tots tornaren a casa.
Escolta ara la música del darrer moviment de la Simfonia del comiat de Haydn. Fixa't com van marxant els músics, un a un, sigilosament...
Sort que el príncep Esterhazy era intel·ligent i va entendre el missatge!
En aquest vídeo l'insigne actor Peter Ustinov analitza el moviment final de la Simfonia del comiat, una simpàtica reivindicació laboral que va veure assolit el seu objectiu!
Wolfgang Amadeus Mozart Sonata en Do M K.545 anomenada Sonata Fàcil. No és d'estranyar que aquesta sigui una de les obres per a piano sol més conegudes de Mozart. Es tracta d'una obra de maduresa (1788) deliciosa que comença amb una melodia fresca i elegant. Magistralment construïda, l'obra emana aquella bella simplicitat i aquell optimisme tan propi del Classicisme.
Mozart va anotar que aquesta sonata estava feta "a la manera dels principiants" indicant que les escales i arpegis presents en el primer moviment tenien un esperit pedagògic. Potser per això s'ha guanyat el sobrenom de Sonata fàcil. Cal aclarir, però, que de fàcil aquesta obra no en té res.
Retrat de Mozart el 1770 pel pintor D. S. Rosa a Verona
Aquesta Sonata consta de tres moviments (malgrat les Sonates en tenen habitualment quatre) que pots escoltar en una excel·lent interpretació del director i pianista alemany Christoph Eschenbach. (Tot i que es tracta d'un clip de vídeo, hi ha la imatge fixa del retrat pòstum de 1819 de Mozart)
I. Allegro
Moviment construït segons l'estructura de Forma-Sonata:
Exposició (A pont B) 0:02 es repeteix tot a 0:46
Desenvolupament 1:32
Reexposició (A pont B) 1:52 es repeteix desenvolupament i reexposició seguits a 2:43
Si vols entendre millor aquesta estructura tan important en la música instrumental del Classicisme, visita l'article sobre la Forma-Sonata en aquest blog
II. Andante i III. Allegro Rondó
El 27 de Maig de 1877 el compositor i pianista noruec Edward Grieg va escriure "durant l'hivern he estat enfeinat amb una tasca interessant: afegir de forma lliure una segona veu de piano a moltes sonates de Mozart. En un primer moment vaig entendre-ho com un exercici pedagògic, però va sortir l'oportunitat de tocar-ho en un concert, i el resultat va sonar sorprenent bé"
Així es justificava Edward Grieg davant les crítiques que va rebre en "reescriure" aquesta Sonata de Mozart per a dos pianos, afegint una segona veu per a tocar amb dos pianos. Des d'aleshores molts professors de piano utilitzen la versió de Grieg per acompanyar els seus alumnes quan estudien les Sonates de Mozart i així corregir problemes de tempo o simplement per enriquir la melodia i donar-li un toc més colorista i romàntic.
Edvard Grieg el 1890
Tu mateix pots jutjar si la versió de Grieg és una obra de concert o tan sols un exercici pedagògic. Pots escoltar-la de la mà dels pianistes Sviatoslav Richter i Elisabeth Leonskaja:
I. Allegro
II. Andante
III. Allegro: Rondó
També és molt recomanable la versió de la pianista Marta Argerich i Piotr Anderszewskique hi ha a la xarxa. Et deixo l'enllaç del primer moviment: http://www.youtube.com/watch?v=YqQY6-Bvz1s
En el Classicisme (segona meitat del segle XVIII) la bellesa d'una obra depèn, en part, de la seva perfecció formal. Apareix la Forma-Sonata, que s'utilitza com a estructura musical en el primer moviment de peces instrumentals. Aquestes peces estan formades per quatre moviment que, generalment, són:
I. Allegro: moviment ràpid que segueix l'estructura de Forma-Sonata.
II. Adagio: moviment lent. També pot ser un Andante
III. Minuet: dansa en compàs 3/4 molt de moda en els segles XVII i XVIII
IV. Allegro: moviment ràpid que sovint segueix l'estructura de Rondó
Segons la seva instrumentació, la peça, s'anomena:
Simfonia: peça per a orquestra
Sonata: peça per a un instrument de tecla (piano, clavecí) o bé un instrument melòdic amb acompanyament (violí i piano, flauta i baix continu, etc)
Trio: peça per a tres instruments (violí, violoncel i piano)
Quartet de Corda: peça per a dos violins, viola i violoncel
Quintet: peça per a cinc instruments (quartet de corda i piano)
La Forma-Sonata s'utilitza durant el Classicisme, i s'abandona parcialment durant el Romanticisme. És a dir, en el segle XIX es continua utilitzant com a base estructural que els compositors transformen segons el seu parer. Aquí, però ens dedicarem a la Forma-Sonata en el sentit "d'estructura" que en el Classicisme se segueix de manera força estricta.
La Forma-Sonata segueix el següent esquema:
Seguim aquesta estructura en una de les peces més escoltades de la història de la música, la Petita música nocturna de Mozart. El primer moviment, Allegro, segueix una estructura de Forma-Sonata perfecta:
EXPOSICIÓ: es presenten dos temes A i B que s'enllacen amb un fragment anomenat Pont
0:10 a 0:48 Tema A en Sol M (Tònica). Molt rítmic i vital
0:49 a 1:04 Pont que té la funció d'enllaçar els dos temes A i B
1:05 a 1:49 Tema B en Re M (dominant de Sol). Més suau i graciós
1:50 a 3:20 Repetició de A pont B, és a dir, tot el que hem escoltat fins ara.
DESENVOLUPAMENT: es transformen els temes presentats a l'exposició combinant-los com el compositor desitgi. Es pot canviar les melodies, fragmentar els temes, alterar el ritme o, el que és més habitual, anar canviant la tonalitat de la música (modulació). En altres paraules, el compositor té tota la llibertat per fer amb la seva música el que vulgui.
3:21 a 3:53 Desenvolupament molt curt. Comença amb els primer motiu del tema A que es repeteix dues vegades canviant de tonalitat. Apareix el graciós fragment del Tema B que modula fins conduir-nos en sentit ascendent (i magistralment!) amb la Reexposició.
REEXPOSICIÓ: Es repeteix l'Exposició però amb dos canvis: els temes són en la mateixa tonalitat i al final s'afegeix una coda
3:53 a 5:25 Tornem a escoltar la mateixa música que en l'Exposició A pont B, però ara els dos temes són en la mateixa tonalitat (Sol M). El compositor té la mestria de fer que l'oient no noti aquests canvis.
5:25 a 5:35 CODA final (cua, en Italià)
Si vols escoltar tota la peça no et perdis l'article de la Petita música nocturna de Mozart d'aquest mateix blog.
Wolfgang Amadeus Mozart Serenata nº 13 per cordes en Sol M K. 525 anomenada Petita música nocturna (Eine kleine Nachtmusik). Aquesta obra de 1787 per a orquestra de cambra encarna en tots els sentits l'esperit de la música del Classicisme.
Es tracta d'una peça per a orquestra de cambra només amb instruments de corda. Consta de quatre moviments:
I. Allegro
II. Romanze: Andante
III. Menuetto: Allegretto
IV: Rondo: Allegro
Heus aquí aquesta obra imprescindible que comença amb l'inoblidable tema...
A continuació pots escoltar una excel·lent interpretació de l'obra de la mà d'un quintet de corda amb una sonoritat plena i impecable. Sota de cada clip de vídeo tens una guia per seguir l'estructura de cada moviment.
I. Allegro
Música plena de frescor i vitalitat amb la mesura expressiva pròpia del Classicisme musical. Segueix d'una manera estricta l'estructura de Forma-Sonata
La Forma-Sonata segueix el següent esquema:
EXPOSICIÓ: es presenten dos temes A i B que s'enllacen amb un fragment anomenat Pont
0:10 a 0:48 Tema A en Sol M (Tònica). Molt rítmic i vital
0:49 a 1:04 Pont que té la funció d'enllaçar els dos temes A i B
1:05 a 1:49 Tema B en Re M (dominant de Sol). Més suau i graciós
1:50 a 3:20 Repetició de A pont B, és a dir, tot el que hem escoltat fins ara.
DESENVOLUPAMENT: es transformen els temes presentats a l'exposició combinant-los com el compositor desitgi. Es pot canviar les melodies, fragmentar els temes, alterar el ritme o, el que és més habitual, anar canviant la tonalitat de la música (modulació). En altres paraules, el compositor té tota la llibertat per fer amb la seva música el que vulgui.
3:21 a 3:53 Desenvolupament molt curt. Comença amb els primer motiu del tema A que es repeteix dues vegades canviant de tonalitat. Apareix el graciós fragment del Tema B que modula fins conduir-nos en sentit ascendent (i magistralment!) amb la Reexposició.
REEXPOSICIÓ: Es repeteix l'Exposició però amb dos canvis: els temes són en la mateixa tonalitat i al final s'afegeix una coda
3:53 a 5:25 Tornem a escoltar la mateixa música que en l'Exposició A pont B, però ara els dos temes són en la mateixa tonalitat (Sol M). El compositor té la mestria de fer que l'oient no noti aquests canvis.
5:25 a 5:35 CODA final (cua, en Italià)
II. Romanze: Andante
Elegància pròpia del Classicisme. Segueix l'estructura ABACA Coda
III. Menuetto: Allegretto
El Minuet era una dansa molt de moda entre les classes altes del segle XVIII. Ritme ternari. Segueix l'estructura Minuet (AABB) Trio (CCDCDC) Minuet (AB)
Els temes A, B i C tenen 8 compassos mentre que el tma D només en té 4
IV: Rondo: Allegro
Tal i com el seu nom designa, aquest moviment és ràpid i segueix una estructura de Rondó: ABACA Coda
En el Barroc, la gent no assisteix a l'òpera com avui dia, ocupant un seient i escoltant educadament amb atenció i silenci. No! Els teatres d'òpera del segles XVII i XVIII eren els llocs ideals per a trobar-se amb els amics, per a fer negocis, fer safareig o fins i tot per a berenar i fer la migdiada! Allò era un orgue de gats on a dures penes se sentia el pobre cantant que s'esganyitava des de l'escenari. Per això els músics fèien el possible per a fixar l'atenció del públic i que els escoltessin. Si al final s'aconseguia arrencar uns quants aplaudiments, ja era molt. L'alternativa era rebre el cruel impacte de tomàquets, naps i cols...
En el Barroc, l'èxit d'un cantant es mesura per la capacitat de fixar l'atenció del públic i sorprendre'l amb improvisacions plenes de malabarismes vocals i aguts impossibles. Els castrati i les sopranos són especialistes en "fer a miques" les obres dels compositors. Les obres "desapareixen" en una nebulosa de notes improvisades que desesperen als compositors i als músics de l'orquestra, però que encandilen al públic.
Davant d'aquesta situació els compositors van establir l'Ària da Capo, una estructura on el cantant havia de respectar l'obra escrita pel compositor però que deixava espais per a la improvisació i el lluïment vocal.
L'ÀriadaCapo és l'estructura musical més utilitzada en les obres vocals del Barroc. La trobem en algunes Cantates, i sobretot en L'Oratori i l'Òpera, si bé és en aquesta darrera on trobem els resultats més espectaculars.
L'Ària da Capo s'estructura en tres parts ABA'
A: L'orquestra introdueix la melodia principal, generalment en tempo Allegro. La veu es llueix i repeteix el text diverses vegades. Quan acaba la secció hi ha una petita cadenza on hi ha el darrer lluïment vocal del cantant. S'ha de respectar allò escrit en la partitura.
B: Secció que crea un contrast amb l'anterior ja que el tempo és més tranquil i la melodia menys vistosa. També s'ha de respectar allò escrit en la partitura.
A': Repetició de la secció A des del principi. Sobre la base del que hi ha escrit, el cantant té llicència per a improvisar i introduir les notes, aguts, escales i malabarismes vocals que vulgui. Al final hi ha una gran cadenza on l'orquestra es manté en silenci mentre el cantant improvisa. Quan aquest ha acabat l'orquestra toca la darrera frase per a donar fi a l'ària.
L'ària sempre va precedida per un recitatiu.
A continuació tens la guia d'audició de tres àries da capo, totes elles de l'òpera Giulio Cesare de G. F. Händel.
Da tempeste il legno infranto, Ària de Cleopatra (Soprano).
Cleopatra, que es troba captiva i trista, esclata de joia quan el seu estimat, Juli Cèsar, a qui ella creia mort, l'allibera dels seus raptors.
Es tracta d'una ària da capo de gran nivell interpretada per la soprano francesa Natalie Dessay.
Ària da Capo: dividida en tres seccions ABA'
A
0:00 Introducció orquestral: dóna el tempo, el to i el caràcter a l'ària
0:19 Melodia en to major amb figuracions vocals. El text es repeteix diverses vegades
6:22 Petita cadenza que indica el final de la secció. Acaba amb la intervenció de l'orquestra
B
2:22 Melodia en to menor més tranquil·la tot i que hi ha passatges amb figuracions
3:20 Petita cadenza vocal que indica final de secció
da Capo A' (repetició de la secció A amb alguns canvis, per això l'anomenem A')
Es repeteix tota la secció A però ara el cantant té llibertat per improvisar i cantar més figuracions vocals.
Destaca especialment la cadenza final a 5:23, amb més notes i aguts no escrits a la partitura original.
En la cadenza l'orquestra segueix les improvisacions del cantant fins que aquest acaba i torna a fer sonar el motiu principal de l'ària per donar fi a la peça
Svegliatemi nel core, Ària de Sesto (en el Barroc Castrato, actualment, Mezzosoprano)
Sesto, fill de Cornèlia promet venjar-se de l'assassinat del seu pare Pompeu, després d'haver vist rodolant el seu cap. Està furiós, desesperat, i per això canta una ària de bravura, de tempo Allegro i amb moltes notes.
La Mezzosoprano austríaca Angelika Kirchschlager interpreta aquesta ària en un muntatge del festival de Glyndebourne, Anglaterra
A 0:00
B 1:08 més tranquil·la, legato i cantabile A' 2:38 da capo amb algunes notes afegides. Curta cadenza a 3:33
Va tacito e nascosto, Ària de Juli Cèsar (en el Barroc Castrato, actualment, Contratenor o Mezzosoprano)
Ptolomeu, cap de l'exèrcit Egipci, ha convidat el seu enemic Juli Cèsar al seu palau. L'heroi Romà, descobreix l'emboscada que Ptolomeu li prepara i li canta referint-se a Ptolomeu com un "caçador àvid de presa".
La Mezzosoprano britànica Sarah Connolly canta magistralment aquesta coneguda ària.
Recitatiu 0:00
Juli Cèsar (Soprano, en el Barroc, Castrato) i Ptolomeu (Contratenor, en el Barroc, Castrato) dialoguen amb el baix continu fent l'acompanyament.
A 1:04 Tempo Andante. En l'acompanyament destaca un inusual protagonisme de la trompa (instrument de vent-metall). Aquesta reforça la metàfora cinegètica de Juli Cèsar quan aquest es refereix a Ptolomeu com a un "caçador que fa servir les males arts per aconseguir la presa" (traducció lliure de l'autora).
B 4:06 Segona secció que no trenca amb el tempo de la secció A. Hi destaquen els diversos canvis de tonalitat, i una delicada cadenza a 4:42 cantada magistralment i que finalitza amb un lluït greu.
A' 5:10 da Capo amb algunes notes afegides amb mesura i delicadesa. Cadenza improvisada a 5:40
Curiositat! fixa't que al final tot i que el públic aplaudeix, cap cantant es gira per saludar. L'acció de l'òpera continua! Només en alguns casos, quan el públic ovaciona durant molta estona, es permet al cantant saludar tímidament. És una convenció típica de l'òpera.
Johann Sebastian Bach Magnificat en Re M BWV 243 Sens dubte podríem qualificar el Magnificat de Bach com una obra rodona en tots els sentits. Cadascuna de les dotze parts en què està dividit assoleix la perfecció més absoluta. Belles melodies on subtilment s'entrellacen veus i instruments, sorprenents girs harmònics, una rica orquestració, l'adequació del tempo, la intensitat musical lligada no només al text sinó a les paraules (en aquest sentit Bach ens demostra la seva mestria en els recitatius de la Passió segons St. Mateu), la combinació de timbres, el dinamisme en els fragments ràpids i la delicadesa profunda en els lents... fan que l'obra sigui tan perfecta que sembla haver existit desde la nit dels temps... El millor Bach en només mitja hora, una ària rere l'altra, alternant cors d'una solemnitat i perfecció corprenedora.
Bach va compondre l'obra per al nadal de 1723 tot i que va ser publicada el 1733 amb alguns retocs (va canviar-ne la tonalitat de Mi b M a Re M i va suprimir-ne alguns cors) i finalment va destinar-la a la festa de la visitació de la Verge Maria el 2 de juliol.
El text del Magnificat és una oració a la Verge Maria i Bach utilitza la seva versió en Llatí. Al final hi afegeix l'oració del Gloria també en llatí.
No puc resistir la temptació (per mi no és possible) de proposar-te l'obra sencera en una gran interpretació dirigida per Ton Koopman amb els Amsterdam Baroque Orchestra and Soloists. A més, hi ha unes vistes espectaculars de l'església de St. Tomàs de Leibzig, on treballava el mestre Bach.
1- Magnificat anima mea Dominum (la meva ànima magnifica al senyor)
Gran cor d'entrada de l'obra. Bach mostra tot un desplegament de recursos orquestrals i vocals. El cor entona una melodia plena de melismes que desenvoca en un aclamat Magnificat!
2- Et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo (el meu esperit celebra Déu que em salva,)
Ària de Soprano segona. Molts melismes (notetes cantades ràpidament sobre una sola síl·laba) i aire alegre. Escolta aquesta soprano que malgrat el llarg fiato de les frases acaba la darrera nota de les frases amb plenitud. Tal i com era habitual antigament, el director dirigeix les àries desde l'orgue, la consola (teclat) del qual està situat al centre de l'orquestra.
3 i 4- Quia respexit humilitatem ancillæ suæ: ecce enim ex hoc beatam me dicent omnes generationes. (perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada,)
Ària de Soprano primera de gran delicadesa. Bach combina la penetrant intensitat sonora de l'oboè amb la brillantor serena de la veu de Soprano obtenint un resultat de gran bellesa (en aquest sentit us recomano també el Concert per a violí i oboè del mateix Bach). Fixa't com s'entrellacen la veu i l'oboè. Un acaba la frase i l'altre la recull amb compte en un subtil joc contrapuntístic tramat amb intel·ligència. Intenta escoltar només un del dos... realment quin és el protagonista? Es tracta realment d'una ària o un duet?
L'ària es fusiona de sobte en un cor (minut 2:18) que repeteix insistentment Omnes generationes. Música contrapuntística coronada per una cadença suspensiva (minut 3:16) i un final en textura homofònica.
5- Quia fecit mihi magna qui potens est, et sanctum nomen eius. (perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant,)
Ària de Baix on aquest ha de lluir greus i melismes ràpids. Però per què l'acompanyament és tan senzill a nivell instrumental? Doncs perquè el baix continu format per violoncel i orgue proporcionen un sentit simbòlic a la música: el text cantat fa referència al sant nom de Déu, i en els oratoris, quan "parla" Jesús el baix continu és amb orgue i no amb clavecí com es faria habitualment. Així es dóna un aire més celestial i diví a la música. En aquesta ària, a diferència de les de la resta del Magnificat, on l'acompanyament és enriquit per un instrument solista o pel conjunt de l'orquestra, s'ha volgut realçar el sentit del text amb aquesta "referència celestial" musical.
6- Et misericordia eius a progenie in progenies timentibus eum. (i l'amor que té als qui creuen en ell s'estén de generació en generació.)
Duet de Contralt i Tenor. Una rara combinació de veus, en un dels més bells jocs melòdics mai creats. Una obra que cal escoltar amb els ulls tancats...
7- Fecit potentiam in bracchio suo, dispersit superbos mente cordis sui. (Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu,)
Cor de gran contundència i animositat. Sorprenent cadença al minut 1:11 per acabar amb una coda final que concentra tot l'esplendor del Barroc (minut 1:31 no et perdis el desplegament de trompeteria!)
Al minut 1:48 podem escoltar un Gloria, una de les obres vocals que el mateix Bach va retirar abans de la publicació del Magnificat.
8- Deposuit potentes de sede et exaltavit humiles. (derroca els poderosos i exalta els humils;)
Ària de tenor. Poderosa ària de caràcter resolt i brillant. Sobretot, no escoltis només el solista. L'orquestra reserva detalls sorprenents.
9- Esurientes implevit boniset divites dimisit inanes (omple de béns els pobres,i els rics se'n tornen sense res.)
Ària de contralt. La lleugeresa de les flautes travesseres combinada amb la densa veu de contralt converteixen aquesta ària en una rara i meravellosa perla.
10- Suscepit Israel puerum suum recordatus misericordiæ suæ, (Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares;)
Trio per a dues Sopranos i Contralt, en aquest cas interpretada per les dones del cor. Altra vegada Bach se'ns emporta cel amunt. (minut 0:00 a 1:52)
11- Sicut locutus est ad patres nostros, Abraham et semini eius in sæcula. (s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.) (minut 1:53 a 3:05)
Cor en forma de Fuga.
12- Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen. (Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant. Com era en el principi, ara i sempre, pels segles dels segles. Amén.) (minut 3:06 a 4:56)
Cor final del Magnificat. Bach utilitza motius ascendents per la paraula Gloria que acaben amb acords brillants. Després utilitza la mateixa fórmula però fent en sentit descendent. A continuació l'orquestra ens introdueix el fragment coral final ple d'energia i brillantor.
Parts 10, 11, i 12 del Magnificat
Sens dubte una obra imprescindible.
Et recomano una altra bona versió que corre per la xarxa dirigida per Nikolaus Harnoncourt i interpretada al Musikverein de Viena. El tempo, més lent, li dóna un aire més cerimoniós. El so i la imatge són excel·lents i hi ha unes boniques vistes del Musikverein (on es fa el concert de valsos de principis d'any que es retransmet per televisió a tot el món). Et deixo un link del primer número perquè jutgis tu mateix/a i puguis escoltar tota l'obra a partir d'ell.
